Encara ressona a les seus dels partits l’ eco de l’enquesta que aquest diari va publicar fa una setmana i que alerta sobre l’ onada gegant de l’extrema dreta que plana sobre la política catalana. La majoria de partits no es poden fer els sorpresos perquè estaven al corrent d’aquesta tendència i, per tant, el sondeig ha de suposar un seriós toc d’atenció que es resumeix així: espavilin! L’enquesta posa pressió als partits no extrems i als càrrecs institucionals que temen perdre les eleccions.
Aquest és el cas dels alcaldes perquè, si no hi ha un avançament electoral, seran els primers que passaran per les urnes el 2027. I no només parlo dels alcaldes de Junts, que últimament han aixecat la mà per demanar al partit que torni al pragmatisme per evitar una desfeta al seu principal feu municipalista. També em refereixo als alcaldes de partits com el PSC o ERC, que juntament amb els postconvergents aglutinen el poder municipal a Catalunya.
El vot als partits ultres no és ideològic ni programàtic, és una acció de càstig
Els ajuntaments són la primera porta on truca el ciutadà amb els seus problemes i la primera institució que intueix els canvis de cicle polític. Per això, els alcaldes i alcaldesses coneixen bé què està passant, les raons de l’emprenyament de la població per la inoperància de la política en la resolució dels seus principals problemes, i tenen una bateria de solucions que els seus germans grans
al partit o als parlaments no atenen amb la urgència que el moment mereix.
Els alcaldes pateixen, com la resta de la ciutadania, l’excés de burocràcia i el poder excessiu de l’aparell tecnicofuncionarial que eternitza fins a l’exasperació qualsevol projecte, per petit que sigui. Sense oblidar que han d’afrontar qüestions crítiques com la immigració sobre les quals no tenen competències, però tensen socialment les seves poblacions. Si a aquesta situació s’hi afegeix el bloqueig polític existent a les cambres catalana i espanyola que impedeix l’aprovació de pressupostos, el còctel de la desafecció està servit. Vet aquí la raó per la qual l’enquesta esmentada situa la política com el primer problema ciutadà.
Cuaen una oficina municipal d’atenció ciutadana
Vegem alguns exemples reals. Un alcalde em va explicar l’altre dia que havia demanat a una administració superior de pintar un pas de vianants en una carretera secundària que suposa un perill en el seu pas per la població. Li han denegat la petició malgrat que l’Ajuntament s’ofereix a pagar les despeses. A més, l’amenacen amb una multa si s’atreveix a pintar el pas zebra pel seu compte.
Un altre alcalde, i com aquest n’hi ha molts més que pateixen el mateix problema, m’indica que el seu Ajuntament té 13 milions al banc i no els pot invertir perquè hi ha una llei aprovada fa una dècada que l’hi impedeix. Aquesta llei estatal anomenada LRSAL es va aprovar el 2013 per controlar la despesa dels ajuntaments i evitar la seva fallida econòmica, però tracta tots els consistoris per igual, tinguin deute o no en tinguin. Els ajuntaments que administren bé els seus comptes (n’hi ha de tots els colors polítics) han demanat reiteradament que es modifiqui la llei als seus companys parlamentaris, però aquests estan en altres batalletes polítiques més mediàtiques i poc productives. Així que els ciutadans es pregunten per què el seu carrer continua ple de sots, per què no es construeix habitatge social o els serveis públics són deficients tenint la seva ciutat tant diners estalviats. Són rics al banc i pobres al carrer. Ningú no ho entén.
A tot això, el ciutadà veu que l’administració s’ha convertit en una espècie de sàdic que gaudeix complicant-li la vida i tractant-lo com a presumpte culpable. Per aquest motiu, s’ha instal·lat en l’opinió general que això no té remei i anirem a pitjor, com indicava l’enquesta. S’entén ara per què hi ha cada vegada més gent decidida a votar extrema dreta? No és un vot ideològic o programàtic. És un vot de càstig.
