Divendres va ser un dia prolífic en notícies relacionades amb la llengua. D’una banda, l’Ajuntament de Barcelona anunciava que s’adheria al Pacte Nacional per la Llengua, que la Generalitat ha impulsat. És una bona notícia, perquè és fonamental que la capital catalana en formi part, malgrat les peculiaritats de la metròpolis i el seu cosmopolitisme.
El Consistori també feia pública l’ Enquesta d’activitat del sector de restauració de Barcelona, que radiografia els bars i restaurants de la ciutat. Un dels aspectes que crida l’atenció és el descens en 4 punts percentuals dels treballadors que no parlen català. En números rodons, la meitat no el parla i una quarta part no l’entén. Per al client, poder parlar català en un establiment de restauració de Barcelona s’està convertint en una quimera, com reflectia l’esquetx del Polònia de la setmana passada.
Els bars només són la punta de l’iceberg del que està passant amb la substitució lingüística
Però aquest fet simptomàtic només és la punta de l’iceberg del que està passant amb la substitució lingüística de la llengua pròpia de Catalunya. És fàcil fixar-se en els bars, però sovint s’oblida que es tracta d’un sector precari i amb horaris impossibles, que feina té a trobar personal. La part no tan visible és la que es produeix en moltes empreses radicades aquí, que no es plantegen en cap moment atendre els clients o tenir la pàgina web en la llengua de Míriam Cano.
Quina és la solució? Fer palès amb mesures legals que a Barcelona hi ha dues llengües oficials, que una d’elles és la pròpia i que, per tant, mereix respecte, a més d’una cura especial per la feblesa davant d’una llengua internacional com ho és l’altra. És a dir, que puc entendre que una persona acabada d’arribar no entengui la meva llengua familiar, però el que no s’entén és que passats els anys la continuï ignorant i, per tant, menyspreant.
La tercera notícia de divendres la va regalar Feijóo (per cert, un cognom que no hauria de dur accent gràfic). Davant de la inevitable allau migratòria, el líder del PP ara vol posar límits als nouvinguts i prioritzar “l’afinitat cultural” i l’idioma. És evident que és una mesura per reduir l’arribada de la immigració africana i afavorir els provinents d’Hispanoamèrica, que ja venen amb la llengua i la religió que se’ls va imposar en la colonització, cosa que en facilita la integració. És això “l’afinitat cultural”?
Penso que la majoria dels espanyols tenen més afinitat cultural amb els altres ciutadans europeus, amb qui comparteixen avenços socials rellevants en matèria de llibertat personal i social, i en igualtat de gènere. Són avenços ara qüestionats per la croada de la dreta i la ultradreta, com també ho són els drets lingüístics de les llengües no estatals.
