“Allà el silenci és tan gran que sents la teva pròpia sang”

Bellesa que fa mal

Va saltar mundialment a la fama el 2005 quan li van donar un Oscar pel seu emotiu documental El viatge de l’emperador , sobre la vida d’aquests pingüins antàrtics. El 2007 va presentar la segona pel·lícula: Una amistat inoblidable, que narra la relació d’una guineu salvatge i una nena . El 2019 va fundar Icebreaker Studios amb l’ambició de reconnectar la humanitat i la natura a través de la meravella i l’emoció. I això és el que proposa a l’exposició Antarctica experience (Cúpula Arenas) , un viatge immersiu al pol Sud, on ha passat més de tres anys i on va entendre que extremadament fràgils que som. “La natura allà és d’una bellesa aclaparadora, i genera un efecte similar al que senten els astronautes en veure la Terra des de l’espai: the overview effect , la consciència sobre la necessitat de protegir el nostre planeta”.

Ha passat de la ciència a l’art.

De la ciència vaig aprendre a mirar la natura. De la natura vaig rebre l’emoció. I amb el cinema vaig aprendre el llenguatge per compartir aquesta emoció.

La seva manera de mirar el món ha can­viat en aquests 30 anys d’ofici?

S’ha tornat més contemplativa i emocionada. La meva part racional i científica veu que el món es degrada a una velocitat que fa por i em pregunto com puc transmetre aquest missatge perquè importi.

Com es pot establir una relació entre els humans i la natura?

És simple: som fills de la natura. Durant centenars de milers d’anys vam aprendre a ser vius, a predir, a sentir, a tenir instint… Però fa només dues o tres generacions que ens vam tornar urbans.

Ja no entenem la natura?

No, però estem equipats per fer-ho, només cal acceptar el fet de sortir de la racionalitat i tornar a l’instint i a l’emoció. La natura és el més fàcil de sentir, n’hi ha prou amb ser-hi.

Vostè és fill de la terra.

Sí, vinc de família pagesa. Aquest arrelament és un patrimoni que reivindico.

Quines experiències el van marcar?

El meu avi m’asseia als seus genolls i em mostrava imatges d’animals. He passat la meva vida intentant satisfer la curiositat que ell em va despertar.

Recorda la seva primera vegada a l’ Antàrtida?

Tenia 24 anys. Va ser un xoc estètic i emocional. Catorze mesos en una illa convivint 30 persones, amb tempestes, balenes i pingüins. Em van educar persones de la generació pionera, els que van construir les bases antàrtiques, autèntics aventurers.

Què va entendre?

La quotidianitat de la mort. Recordo caminar en ple hivern sobre la banquisa, veient els pollets de pingüí que morien perquè els seus pares no podien alimentar-los. Cada gest compta, cada moviment és clau per sobreviure. Entens la teva pròpia fragilitat.

A l’hivern, si no s’agrupen, moren.

Han renunciat a la propietat per sobreviure. El bé comú és vital. Una bonica metàfora de la humanitat.

Alguna lliçó inoblidable?

A les illes subantàrtiques, una família d’orques caçava a la platja. Un dia em vaig acostar massa a un elefant marí per filmar. L’orca va aturar el seu atac i em va mirar. Vaig sentir que em deia: “Ets un imbècil imprudent”. Vaig veure intel·ligència en aquella mirada, i això em va marcar.

Existeix la capacitat de comunicació amb els altres animals?

Qui hi conviu ho sap. Hi ha un llenguatge instintiu. Necessitem la natura per estar sans. Quan neix un nadó no li donem cap màquina, li donem un peluix.

De moment.

Els nens estan connectats perquè encara no han entrat en la racionalitat. Estan descobrint qui són quan els apartem d’aquest món, i queden incomplets.

Vostè hi viu. Què em perdo?

Avui he sortit de casa. La lluna encara estava al cel. Havia plogut. Feia fred. Vaig trobar un petit antílop, ens vam mirar i vaig pensar: soc un privilegiat. Qui pot somiar amb la IA si pot recollir les seves pròpies verdures?

I si tinguéssim consciència d’espècie com el pingüí emperador?

Podríem dir: hi ha conflictes, d’acord. Hi ha religions diferents, d’acord. Però col·lectivament tots necessitem el mateix: aigua, aire, aliment, amor. Això podria ser un consens. No és cap utopia. Es pot fer.

Què va veure als ulls de l’emperador?

Familiaritat. Camines sol per la banquisa. Veus una silueta: és un company? És un pingüí. Ve cap a tu, et mira, intenta seduir-te. I com que no ens temen, la relació és de pau. Això crea una connexió inesperada. Et reconcilien amb el món salvatge.

Què va aprendre del gel?

El silenci. Un silenci tan gran que sents la teva pròpia sang. I les dimensions: el paisatge blanc es fon amb el cel... Això crea addicció, malgrat el fred i l’aïllament.

Quin és l’error humà més gran amb el món natural?

Voler controlar-lo. Hi ha un proverbi que diu: si vols dominar la natura, obeeix-la. Hauríem d’observar-la, comprendre-la i adaptar-nos-hi. Però només la consumim.

Encara hi ha esperança?

Per descomptat. Naixem amb esperança. Ahir la meva filla em deia: “Jo ja no crec”. I li vaig dir: “Algú t’ha fet creure que no hi ha esperança. Recupera-la. Torna a somiar”.

L’últim cop que va plorar davant d’un ­paisatge?

Fa massa . Una de les peces més boniques que he llegit és el Càntic del germà Sol de sant Francesc d’ Assís, per la gratitud que expressa cap al sol, la lluna, el vent, l’aire, els núvols, el cel serè, un estat d’ànim que cal alimentar.