En vigílies del segon aniversari del 7 d’octubre i 68.000 morts més tard, la Casa Blanca va escenificar dilluns un esperançador pla per posar fi a la guerra de Gaza. Amb totes les cauteles i precaucions que calguin, la proposta conjunta de Donald Trump i Benjamin Netanyahu suposa una oportunitat raonable per frenar la matança, cosa que exigeixen els ciutadans de mig món, i d’encarrilar el futur de Gaza i els seus habitants en uns termes ambivalents. I el cert és que amb aquesta iniciativa, el primer ministre d’Israel aconsegueix junt amb el president dels EUA allò que tant reclamava als governs i ciutadans que el criticaven: posar el focus en Hamàs i exposar les seves contradiccions que tanta sang han costat als palestins.
El pla de pau consta de vint punts, entre els quals n’hi ha molts de recollits en anteriors propostes d’alto el foc. Ara bé, aquesta vegada el moment sembla més propici per a l’optimisme, malgrat que, coalició obliga, el primer ministre israelià matisés tot just tornar a casa alguns dels punts, sobretot el de l’acceptació d’un futur Estat palestí.
El document és bastant detallat i s’assembla a un full de ruta, en què es combinen mesures d’urgència –bàsicament, el final dels atacs israelians i l’alliberament de tots els segrestats– i plans postbèl·lics per a la franja, que exclouen aquella idea peregrina d’expulsar els gazians i edificar-hi hotels de luxe. Queda, tot i això, en l’aire la creació d’un Estat palestí, un punt que exigeix prèviament el final de la guerra i el restabliment de la confiança. En cas d’acceptar-se el pla, Gaza quedaria tutelada per la comunitat internacional –i per Israel–, amb assistència de tecnòcrates palestins, i deixant l’interrogant de l’acceptació israeliana d’un Estat per als palestins. Netanyahu se’n desmarca, però el pla no ho exclou, que ja és molt, en espera de temps més tranquils.
La proposta té molt d’ultimàtum i capitulació per a Hamàs, que hauria d’entregar les armes i dissoldre’s, vetada completament en el futur de Gaza i Cisjordània. És el preu d’una derrota i el rebuig global del terrorisme. Hi ha una novetat respecte a propostes anteriors: un punt ofereix una mena d’amnistia per als qui deposin les armes i renunciïn als mètodes violents.
El primer ministre israelià matisa, tot just tornar a casa, alguns dels punts del pla
Per què hauria ara Hamàs de rendir-se i donar per finalitzada una guerra que va desencadenar el 7 d’octubre del 2023, tot i sabent la reacció brutal que provocaria? La novetat radica en la pressió dels últims aliats que li queden a la regió, amb el debilitat Iran a part. Tant Turquia com Qatar –aliats tradicionals–, a més d’ Egipte, l’ Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units han ratificat la proposta dels Estats Units i d’Israel i així ho han deixat clar. Hamàs està més sola que mai, afeblit el seu patrocinador, l’Iran, i la pilota és a la seva teulada: continuen sacrificant la població gaziana en nom d’una guerra amb Israel impossible de guanyar?
Rebutjar la proposta és una opció, però suposaria compartir el blanc de la indignació internacional i dels que es manifesten a favor de la pau. Una doble pressió que molt pocs resistirien, però que tampoc no és descartable si repassem les tendències suïcides d’un grup que va fer servir mètodes terroristes el 7 d’octubre i rebutja la fórmula dels dos estats. La història del poble palestí està plena de decisions errònies i càlculs fallits que els han portat a l’error d’aspirar sempre al tot o res.
En aquesta ocasió, Israel i els Estats Units avisen amb l’estil aclaparador de Trump i de Netanyahu que si Hamàs no signa d’aquí tres o quatre dies, els habitants de Gaza seran sotmesos a un infern (com si en aquests dos anys no haguessin patit prou).
Són hores decisives per posar fi a la guerra. Hamàs hauria d’acceptar la derrota i estalviar als gazians un patiment estèril. Si rebutja el pla, el suport de l’opinió pública occidental als palestins s’esquerdarà i la causa palestina acumularà un altre error, amb l’agreujant que el marge d’error és ínfim.
La proposta té molt d’ultimàtum i de capitulació per a Hamàs, més sola que mai
I Netanyahu, sota control dels EUA, no està en condicions de no fer cas del seu últim gran aliat al món, Donald Trump. La megalomania d’aquest exerceix, paradoxalment, un paper positiu. Els seus propis detractors semblen disposats a acceptar que sigui Nobel de la Pau si aconsegueix parar la guerra. En espera del que faci Hamàs, també el primer ministre israelià ha d’imposar el pla als seus ministres més extremistes, que continuen exigint la destrucció de Gaza i annexionar-se la franja. La pressió internacional i el bon nom d’Israel reclamen altura de mires a Netanyahu. És el moment de respectar el compromís i apostar per un pla que no pot acontentar tothom però sí acabar la guerra.