La legitimitat per governar no es guanya per oposició. És una avaluació continuada, una revàlida permanent. S’explica bé a través de l’analogia del lloguer. Per viure a la casa d’un altre com si fos la pròpia, cal signar un contracte entre l’arrendador i l’arrendatari. Però amb això, tot i que imprescindible, no n’hi ha prou. Toca després abonar les mensualitats i fer un ús apropiat de l’immoble. En el cas de no fer-ho reiteradament, el document rubricat es converteix en paper mullat i un adquireix la condició d’okupa. En un país civilitzat, bé per voluntat pròpia, bé per la intervenció de les autoritats, es procedeix al desallotjament. És de sobres conegut que a Espanya aquest nivell de civilització està en caiguda lliure. Però aquest és un altre debat.
Passa igual amb els governants. Per continuar caminant sota pali no només són necessaris els vots guanyats en el seu dia a les eleccions i la capacitat demostrada de negociar una majoria d’investidura amb altres formacions polítiques en el cas que no n’hi hagués prou amb els sufragis. Aquestes qüestions atorguen una legitimitat de partida que equival a la signatura del contracte d’arrendament. Però incomplint després les obligacions adquirides, per no voler o no poder fer-ho, tant se val, el dirigent esdevé també un squatter .
L’incompliment del contracte polític del Govern central és greu i reiterat
No totes les obligacions tenen la mateixa importància. Un pot signar una clàusula que prohibeix foradar la paret del menjador per penjar-hi un quadre. Però ningú que ho tingui tot al cap considerarà la nimietat d’un forat prou motiu per instar un desallotjament. Calar foc als mobles o no complir amb el pagament d’allò acordat és una altra cosa. Pur sentit comú.
Ja s’entén on volem arribar. Vençut de nou el termini per presentar pressupostos, sense data i amb les obligades negociacions perquè els hipotètics comptes guanyin els suports necessaris empantanats, el Govern de Pedro Sánchez és a una pas de no poder invocar cap legitimitat per continuar aferrat sine die al poder.
Pedro Sánchez ahir a Copenhaguen
El primer any no es donaven les condicions polítiques per presentar-los (Sánchez dixit). El segon es va renunciar a fer-ho perquè se sabia que els números no comptarien amb l’aval del Congrés. Ara, vençut un altre cop el termini formal que la Constitució fixa, l’Executiu només vol guanyar temps amb la vaporosa promesa que aquest cop sí que formalitzarà una proposta de pressupost. Ho fa sense reparar en el quan i sent conscient de la impossibilitat de fer entrar el clau per la cabota. Perquè això representa, per posar només un exemple, un pressupost que incorpori un increment substantiu de la partida de defensa i que al mateix temps hagi de comptar amb l’imprescindible suport de Podem per a la seva aprovació.
Un pot governar sense comptes, esclar que sí. Igual que pot continuar vivint al mateix lloc després de retardar-se en el pagament de la renda acordada o fins i tot deixant de pagar alguna mensualitat. Però ja no som en aquest escenari. L’incompliment del contracte polític del Govern espanyol és greu, reiterat i no sembla que es donin les circumstàncies per revertir-ho.
Arribats a aquest punt, i atesa la més que provada bona voluntat de l’amo que som tots, allò més sensat seria acordar un darrer termini, i en el cas d’incompliment, celebrar la rescissió del contracte.
Dit d’una altra manera, Sánchez ha
de fixar data per a la presentació dels comptes i convocar eleccions immediatament si no pot aprovar-los. No hi ha possibilitat de prorrogar la legitimitat d’un Govern incapaç de tirar endavant un sol pressupost en tota la legislatura. Per als qui de tot en fan escarafalls: en res difereix allò escrit fins ara del que pregonava Sánchez abans de ser president.
L’argument més fal·laç per no assumir el risc d’unes eleccions –altre cop l’analogia– és que el mateix llogater, Sánchez en aquest cas, digui als espanyols, en tant que arrendataris, que llogant a un altre la propietat hi sortiran perdent. I que arrendar per arrendar, val més un mal pagador conegut que un de bo per conèixer. Potser sí, potser no. Però tornant al país civilitzat que hauríem d’aspirar a ser, això ha de decidir-ho qui ostenta el títol de propietat –els votants– i no aquell que viu de lloguer.