Bons... però odiosos

Fa anys que el PSG crida l’atenció del Barça com un nen consentit, anhelant de l’afició blaugrana un tros de l’odi que sempre li ha dispensat al Reial Madrid. La grandesa d’un club prefabricat en origen com el parisenc s’aconsegueix a còpia de títols (amb Luis Enrique ja en té) i equiparant-se amb els altres en tots els aspectes. Els equips històrics generen clubs antagònics, però el PSG no en tenia prou amb l’antipatia de tres quarts de França. Així doncs, quan el Barça (la seva gent, no pas els directius) va abominar Qatar, el país propietari del PSG va agafar l’excusa i es va venjar. La persistent pluja de torpedes llançada des d’aleshores no cal recordar-la. Ahir a la nit en va caure un altre, perquè guanyar a l’últim sospir enfonsa més que res el rival. Els seus futbolistes són bons, els guia un carismàtic líder a la banqueta, però no seran admirats mai per aquests verals a causa de la gent que els acompanya als desplaçaments, extensió incivilitzada del que transpira l’entitat­. S’han sortit amb la seva, això sí, han aconseguit el que buscaven.

El partit va respondre a aquesta ansietat ambiental des de l’ arrencada. Potser n’hi va haver massa. Tampoc no va ser la millor decisió que la directiva permetés i justifiqués la presència a la llotja de Luis Figo. El temps no ho oblida tot i, malgrat que l’odi pot canalitzar-se i transformar-se, barrejar PSG i Figo a la mateixa hora i escenari va ser massa. Sense grada d’animació per a càntics precuinats, el culer, dimitit en moltes de les seves funcions per abandonament del club, va decidir pronunciar-se de manera espontània per alguna cosa (a la fi) sobre la controvertida ocupació de la llotja. Ho va fer de manera natural, rebutjant-la sense miraments, recuperant una mala llet pròpia del futbol antic a través d’un càntic tan conegut com políticament incorrecte.

El PSG ha aconseguit el que volia: fer-se gran a través de l’antipatia que fa anys que es guanya

Ja em perdonaran, però el viatge al passat va tenir el seu què. Sobretot quan Lamine Yamal, un futbolista amb ànima de freestyler , va semblar que metamorfosava aquesta ràbia en art en una jugada sublim que va valer com un gol i quan el Barça, minuts després, s’avançava al marcador amb una jugada col·lectiva que va fer oblidar tot el dolent.

El partit exigia qualitat, però també rebel·lia, i així ho entenien els jugadors del Barça, enfrontats a un fenomenal equip encara que, com s’ha dit, caigui malament per tantíssimes coses (l’última: els seus aficionats desplaçats a Barcelona es van passar el partit insultant i tirant objectes des de la grada superior als aficionats locals, que se n’anirien mereixent tornar d’una punyetera vegada a l’Spotify Camp Nou).

Lamine Yamal es va apagar de sobte i la jugada més significativa del partit va passar a protagonitzar-la De Jong, jugador lloat en aquest espai i de mena més fred que calent. El neerlandès va tallar un contraatac abruptament, abraonant-se sobre un rival i guanyant-se la groga. L’acció va ser aplaudida però va marcar el canvi de tendència. Va ser
rara.

Els francesos se’n van adonar, van empatar i van passar a ser dominadors a la segona part. Va ser encomiable veure els jugadors del Barça donar-ho tot en cada acció defensiva, lluitant per cada centímetre perquè quan els futbolistes són tan bons aquesta és la mesura que decanta les jugades i les converteix en decisives. El problema és que aquells atacs van anar augmentant fins a convertir-se en bloc i llavors sí que no, el Barça mai de la vida no s’ha sentit còmode aculat més de deu minuts seguits.

Va caure esgotat. I amb un altre rival­ per odiar... esportivament.