La humiliació és una de les qüestions més complexes de l’ànima humana. El que humilia intenta amb la desqualificació fer-nos sentir inferiors, controlar la nostra autoestima, demostrar qui és el que mana. Des de Shakespeare fins a Dostoievski s’han ocupat d’aquest sentiment. La humiliació resulta sobretot un exercici de poder sobre l’altre, la qual cosa en ocasions comporta reaccions inesperades de l’humiliat.
La fotografia difosa per la Casa Blanca, en la qual es veu Benjamin Netanyahu disculpant-se davant el seu homòleg qatarià per l’atac israelià del 9 de setembre a Doha, on van morir cinc dirigents de Hamàs i un funcionari de Qatar, és un missatge al món. En la imatge, apareix Donald Trump amb cara de pocs amics, aguantant-li el telèfon perquè no pugui eludir la trucada. Netanyahu llegeix un paper en una butaca del despatx oval, amb rostre seriós, per complir el tràmit incòmode.
La Casa Blanca difon la foto de Netanyahu en què es disculpa amb el seu homòleg qatarià
Amb la imatge, Trump intenta recordar als seus aliats israelians que és ell qui posa les regles del joc i que els Estats Units són no només els que els venen les armes, sinó qui ha emparat la seva política bèl·lica. Però el president americà vol forçar el primer ministre d’Israel que accepti el pla de pau, cosa en la qual no té el més mínim interès, perquè obre la porta a l’autodeterminació del poble palestí, a la qual sempre s’ha negat, i perquè posar fi a la guerra comporta que Netanyahu s’haurà d’enfrontar a un judici davant els tribunals israelians per suborn, frau i abús de confiança.
Lee tambiénArdor guerrer i masclista
L’atac a un edifici de Doha, un Estat que intentava mediar en el conflicte i on els EUA tenen una de les bases militars més grans a la regió, va disgustar profundament els qatarians, que no van entendre que Trump no l’hagués frenat.
El president Trump vol liderar un pla de pau que té poques possibilitats de prosperar, perquè s’ha fet al marge dels palestins –i també dels israelians– i que pretén convertir la franja de Gaza en una mena de protectorat, a la cúspide del qual hi seria ell, que continua somiant a convertir-lo en la Riviera del Pròxim Orient, encara que per això hagi de desplaçar dos milions de persones.