Espanya i altres països occidentals podrien estar a punt de cometre un error de gran magnitud. Si persisteixen en la idea de fer de la immigració el gran argument electoral, els governs que surtin de les eleccions es trobaran l’endemà presos d’un mandat democràtic per l’origen, però conflictiu per l’execució. Si guanya l’extrema dreta, pot provocar una crisi humanitària de dimensions imprevisibles. Si guanya la moderació i la tolerància amb l’entrada massiva d’estrangers, pot provocar l’explosió de sentiments racistes que sembla que ressusciten amb temptacions visibles de violència.
Hi ha raons per justificar la sensibilitat social davant el
fet migratori. Segons dades oficials del 2023, tenim més percentatge d’immigrants (12,9%) que França (12,3%) o Itàlia (10,5%), tot i que som lluny d’ Alemanya (15,7%), Àustria (20%), Bèlgica (17,2%) o Suïssa (29,8%). En un quart de segle hem passat del 2% al 12,9% actual...
És un canvi poblacional massa gran i ràpid perquè no transmeti pors patològiques i ja hauria fet
parlar al segle passat Kapuscinski
de “nova classe social”. I el trum-pisme, en la versió original dels
Estats Units, compara els moviments migratoris amb l’arribada dels bàrbars.
Altres efectes no desitjats fan
el fenomen migratori més problemàtic que en altres nacions. Per exemple, per la situació geogràfica, amb l’ Àfrica al sud, que creixerà
en 1.300 milions de persones en 30 anys, pressionarà sobre les
nostres fronteres i fa preguntar a Jorge Dezcallar qui donarà menjar
a un milió més de nigerians cada any. Segon exemple, els hispans dels
Estats Units que expulsa Trump. Quin és el destí més natural per
millorar la seva vida? No en tenim cap mena de dubte: Espanya.
Migrants arribant aGran Canàriaa l’estiu
Després hi ha els factors interns. Estem comprovant la increïble dificultat de repartir els menors no acompanyats ( menes). Els joves de barris de Madrid acusen els immigrants de prendre’ls l’espai.
A Catalunya, Aliança Catalana considera l’immigrant com un enemic o un invasor, i altres partits el veuen com un perill per a la llengua i la construcció de l’Estat català. Si el
Govern central cedeix a les aspiracions nacionalistes, serà entès com un govern feble. I, ideològicament, aquest debat dona nova vida a la polarització, perquè no existeix ni s’espera un altre argument polític que polaritzi més.
Així doncs, els inquilins estrangers de la casa anomenada Espanya es debaten sobre quin serà el nostre destí i el seu, com a nous veïns. Provem de descobrir la veritat dels seus hàbits i la dimensió de les seves necessitats. I, si se segueix
en la mateixa explotació electoral, anem cap a una altra polarització. Hi anem perquè a cap dirigent no
se li acut proposar un pacte. Sembla un tòpic, però no ho és, i mireu:
de com s’afronti aquest problema, en dependrà en gran part el futur
de la nació.
RETALLS
Discurs. Els extrems van criticar el discurs del Rei a l’ONU perquè s’assembla massa al del Govern de Sánchez. Per això mateix vam dir aquí que va ser un discurs impecablement constitucional. Avui plantejo una pregunta: s’imagina algú quin conflicte s’obriria si el Rei digués el contrari que l’Executiu?
Termini. Si les prioritats encomanades a la ministra d’Hisenda són bàsicament dues (enfonsar Juanma Moreno Bonilla i llançar porqueria sobre Alberto Núñez Feijóo, i a totes dues s’hi dedica intensament), qui es pot sorprendre que s’hagi oblidat del termini de presentació dels pressupostos?
Greu. Hi ha alguna cosa pitjor per a la convivència que la polarització política? Crec que sí, i es pot mesurar cada matí: és la polarització informativa, cada dia més greu, visible i nociva als mitjans. És la manera d’atemptar contra la concòrdia i d’assassinar cada dia la veritat.
Sàtrapes. El tracte de Putin i Trump als discrepants és més que censura: és una satrapia que porta a la presó els que, senzillament, no agraden al dictador. Espanta pensar que pugui ser el futur de la llibertat en més de mig món.
Jubilació. Setmana de la gent gran. Aquest cronista defensa l’envelliment actiu: és un dret i un benefici social. Però apunteu també la realitat de les enquestes: només el 15% vol treballar després de jubilar-se i tot un 70% rebutja la jubilació als 70 anys.