Andreea Ciudin (Bucarest, Romania, 1979) presenta una llarga trajectòria en la investigació i el tractament de l’obesitat des de Vall d’Hebron. Se serveix de la IA i imatges de tomografia informatitzada per identificar fenotips amb diferents patrons d’obesitat, a fi de desenvolupar teràpies personalitzades.
La perspectiva
El canvi més important és veure l’obesitat com a grup de malalties”
Què és l’obesitat?
No és una malaltia de quilos, sinó d’excés i disfunció de greix visceral dins de l’abdomen. El tradicional IMC (índex de massa corporal) descriu volum corporal, però això pot significar molt de múscul i poc greix, o molt de greix i poc múscul. D’aquests dos fenotips, un té obesitat i l’altre no, encara que per l’ IMC en tindria.
Totes les obesitats són iguals?
És una malaltia crònica; de fet, un grup de malalties cròniques. De tipus n’hi ha molts, i mecanismes diferents. Alguns són genètics, d’altres, per disfunció d’hormones que regulen la gana, alguns perquè tenen un metabolisme lent, cremadors lents. Hi ha dos grans blocs: per massa grassa acumulada sobretot en l’àmbit subcutani, fet que dona complicacions mecàniques, en forma d’artrosi, per exemple; i per acumulació de greix en l’àmbit abdominal, que provoca diabetis, càncer, malaltia cardiovascular. Anem veient-ne altres subtipus.
Per què la societat és cada vegada més obesa?
Hi ha persones que tenen un trastorn pel qual no sintetitzen bé les hormones que regulen la gana i el metabolisme. També existeix el gran grup, cada vegada més ampli, de persones amb obesitat adquirida per mals
hàbits. Però passat el punt de no retorn, com la cirrosi per alcohol o la bronquitis per tabac, són malalties independents que cal tractar.
En quin percentatge es deu a mals hàbits?
Tradicionalment, s’ha considerat que totes les obesitats es deuen a això. Que el gras està així perquè menja. Ara veiem que hi ha molta obesitat genètica, que la pobra persona ha estat culpabilitzada tota la seva vida pel fet de tenir hiperfàgia, per menjar molt. Però menja així perquè té una mutació en un gen que no sintetitza una hormona que, si et falta, per molt que mengis no sentiràs sacietat. Els hem ficat tots al mateix sac.
En això els ajuda la IA.
El nostre grup utilitza la IA per estimar, sobre una imatge de tomografia informatitzada de l’abdomen, no només la composició corporal, també com està el fetge, si té molt de greix o està infiltrat o inflamat. També podem mesurar –i això ho patentem– la despesa calòrica en repòs. Per definir el tipus d’obesitat és important saber no només de què es componen els teus quilos, sinó quantes calories cremes en repòs. Hem vist una quantitat de fenotips i la típica persona que et diu ‘jo no menjo per estar així’, i ningú no se l’ha cregut. Però quan li mires el metabolisme i veus que crema un 30% del que teòricament li tocaria, te la creus. Canvia molt mirar si el predomini és genètic o biològic, si té un metabolisme lent perquè fa alteracions hormonals. Fins i tot factors psicològics, perquè l’estrès hi influeix i hi ha dos tipus de reacció: la persona que diu ‘se’m tanca l’estómac’ –i això passa perquè sintetitzen una hormona anorexígena– i la persona que menja un munt perquè li baixen a l’àmbit del cervell les hormones del benestar i l’única manera de fer-les pujar és menjant sucres.
Dieta i exercici?
El que hem fet fins ara, el plat i la sabata, tanqui la boca i vagi a caminar, val, però adaptat al tipus de cadascú. I no culpabilitzar ni estigmatitzar.
Els fàrmacs ajuden?
Controlen la gana i el metabolisme. I les persones que no
han tingut mai sacietat et
diuen: ‘Doctora, ara sé què vol dir sacietat’. La medicació són còpies de les hormones que un cos sa produeix quan menja
per tenir sacietat i que el metabolisme funcioni.
Són el futur?
En alguns tipus, sí; no en tots. La regulació de la gana és supercomplexa, hi intervenen set o vuit hormones. El futur serà poder determinar quin és el mecanisme exacte en cada cas i si
aplica donar-li tractament o
no. Els fàrmacs que tenim són còpies només de dues de les hormones implicades. Si has trobat la que falta, la medicació anirà
bé, però si en falta una altra,
no respondrà.
Són una mina d’or per alslaboratoris.
Wegoby o Mounjaro han trencat el llindar psicològic que teníem de percentatge de pèrdua de pes. Fins ara, els fàrmacs, si arribaven a 10%, tothom deia que eren una meravella, però ara Wegoby està entorn de 16%-17%, i Mounjaro, al 22-23%.
Són per a tota la vida?
El canvi més complicat és veure l’obesitat no com a elecció voluntària, sinó com un grup de malalties. En la majoria, sí que el tractament hauria de ser per a tota la vida. Si aquesta persona no ha tingut mai sacietat, si li trec el fàrmac que la substitueix passarà com en l’hipotiroïdisme si li trec l’hormona. Si l’obesitat és adquirida i no ha passat
al punt de no retorn, és possible que al cap d’uns anys de tractament es pugui retirar. Això ho hem après sense voler, quan
hi va haver la falta de subministrament d’ Ozempic.
