L’any 2020, quan Eduard Limónov va morir, un inspirat redactor d’obituaris va començar la seva necrològica amb aquest paràgraf prometedor, que avui immortalitza la Viquipèdia: “Escriptor soviètic, després francès i finalment rus, dissident polític i fundador del Partit Nacional Bolxevic. Delinqüent a Khàrkiv, poeta a Moscou, sensesostre i majordom a Nova York, escriptor i
periodista a París, milicià proserbi durant la guerra de Bòsnia, dissident i pres polític a l’ex-URSS, Limónov va arribar a ser el frustrat candidat a les eleccions a la presidència de Rússia de 2012”.
Paral·lelament a aquesta biografia
–l’analogia era massa temptadora per no fer-la– de muntanya russa, Limónov també és l’autor de, com a mínim, mitja dotzena de llibres memorables, escrits amb el talent i la franquesa punk d’un escriptor que sí que s’ha guanyat el qualificatiu d’ únic . En l’univers de la literatura d’elit, també se’l coneix per ser el protagonista de la novel·la de no-ficció Limónov , una de les obres mestres –en té més d’una– d’Emmanuel Carrère. La novel·la va inspirar una adaptació cinematogràfica totalment prescindible. La prova és que, a la
revista The Hollywood Reporter , la crítica Leslie Felperin la va despatxar amb aquest diagnòstic: “Un biopic estrany, rebuscat, inventiu, calidoscòpic, desafiador, imaginatiu i, sobretot –i potser d’una manera totalment intencionada– irritant”.
Limónov també és l’autor de, com a mínim, mitja dotzena de llibres memorables
Tot això ve a tomb de la publicació d’ A Catalunya hi ha una revolució,idiotes!, que, per situar el lector, inclou el subtítol de Cròniques salvatges dela revolució catalana . L’ha editat
Manifest Llibres, una editorial de
Barcelona que es declara radical i
que, en coherència amb aquesta condició, aspira a “contribuir a fer visible el fil roig de la història i de la memòria obrera i combatent”. És un recull
dels articles que Limónov va escriure sobre les expectatives i el desenllaç
del nostre –més dels uns que dels
altres– procés d’independència. Traduït i prologat per Àngel Ferrero,
els articles documenten el furor subversiu i la vocació punk d’algú que
a) recomana als catalans que s’afanyin a rebel·lar-se, b) vaticina que Espanya enviarà els tancs, c) recomana sabotejar les pistes de l’aeroport per col·lapsar el trànsit aeri i d) afirma que els espanyols “són una mena de turcs europeus”. Excessiu, buscant sempre la distància més salvatge entre el radicalisme i la verborrea de llenguallarga o de fanàtic, Limónov aporta punts de vista interessants. Punts de vista que de vegades freguen la ignorància exòtica, però que també inclouen rampells de lucidesa, com quan, fidel al seu passat d’heroi intuïtiu addicte als deliris de grandesa, afirma que “el separatisme i l’independentisme s’han convertit en una moda social chic ”.