Als 15 anys, el Manchester City va rebutjar Tyrhys Dolan (Manchester, 2001). Era la segona vegada. No es va rendir en la intenció de ser futbolista, i després del Preston, que també el va descartar, va trobar el seu lloc al Blackburn Rovers. El suïcidi del seu amic i company a l’acadèmia del City Jeremy Wisten quan tenia 18 anys li va remoure el món. Des d’aleshores, una de les seves lluites és oferir suport mental als jugadors descartats dels seus clubs a través de l’organització benèfica Go Again. Mentrestant, persegueix el seu somni i el del seu amic Jeremy a l’Espanyol, que ha trobat en ell un nou ídol.
Durs inicis
He passat, com si fos un nen, de jugar al parc a ser als millors estadis”
S’esperava tenir l’impacte que ha tingut a l’equip i l’afició?
Era la meva intenció, però no m’ho esperava tan ràpid.
L’Espanyol és el que s’imaginava des d’ Anglaterra?
Vaig investigar i era el que volia. Però quan va arribar el debut, vaig pensar: ‘Carai, aquest club és impressionant!’.
En quin sentit?
És totalment diferent d’on he jugat. Per això miro de donar-ho tot. Sabia que no seria fàcil. Era un desafiament, però m’ho estic passant bé.
Ara ja sap què és jugar al Bernabéu?
No hi estic acostumat. És una cosa nova per a mi. També la qualitat del joc i totes les tàctiques. Ha estat un gran canvi.
Què li ha demanat Manolo González, el seu entrenador?
Volia que fes que l’equip fos més directe i creatiu. La meva habilitat és guanyar duels i crear oportunitats. Per tant, em va dir que havia de fer això, que m’hi havien portat per això.
Nota un salt de qualitat?
Sens dubte. He jugat en clubs en què ens entrenàvem en una universitat on la gent juga al teu costat o ve a patinar, i tu t’entrenes! És una bogeria. He passat, com si fos un nen, de jugar al parc a ser en alguns dels estadis més grans del món.
A Cornellà ja és un ídol, alguns l’anomenen Dolandinho.
Els aficionats de l’Espanyol són increïbles. Els vull continuar donant raons per posar-me sobrenoms com aquest.
Abans d’arribar a Blackburn, el Manchester City li va dir que no dues vegades... Va ser dur?
És difícil per als jugadors. Crec que la gent no entén a quants nens els agradaria ser futbolistes. Et pots entrenar al 100% tota la vida i, tot i això, no poder ser-ho. Enfrontar-te a aquestes decisions sobre el futur és difícil.
Creu que el futbol fa prou coses per a aquests jugadors?
No se’n fan. Crec que els recursos i l’ajuda hi són. Però no s’ha maximitzat tant com es podria. M’agrada ajudar-los i donar consells a qualsevol jugador que pugui.
Com creu que pot ajudar els altres?
Crec que hi ha un estigma en els homes perquè notem que és difícil parlar de com ens sentim. La teva parella o el teu pare et pregunten com estàs. ‘Estic bé’, dius. Però t’estàs mentint. Perquè tots ens podem sentir vulnerables. Jo penso diferent, crec que has de ser honest amb com et sents, no ho pots continuar amagant, perquè en algun moment pots explotar.
Ho diu pel que ha viscut amb el seu amic Jeremy Weston?
Sí, va ser una amistat molt forta. Va començar amb el futbol, però vam anar a la mateixa escola i ens vam fer més amics. Ho fèiem tot junts. Érem com dues persones en una, molt semblants. És el meu millor amic, encara ho és. És una gran persona, però es va perdre en el sistema. El van rebutjar al City i la seva confiança va desaparèixer. Per tant, no li va arribar un contracte enlloc, i això va ser difícil per a ell. Després d’això ja no va jugar més a futbol.
Veure que els seus amics es quedaven pel camí va ser dur?
D’alguna manera em sento un supervivent. Estic orgullós d’haver arribat fins aquí. Però molts s’estimarien fer el que tu fas. I és dur per a ells. Els meus amics no han estat mai gelosos. Ells em diuen: ‘Vivim el somni per tu. Estàs arribant a dalt. Per tant, continua així’.
I el somni era tan bonic una vegada fet realitat?
Per mi és com si el nen petit que era somrigués perquè soc al camp. M’ho passo molt bé jugant a futbol. M’encanta, és la meva llibertat.
La seva connexió amb Jeremy Weston ha fet que sigui més difícil venir a Barcelona?
Entenc que hi hagi gent que pensi que no és important, però per mi ho és. Vaig pensar que l’abandonava, però ell voldria que fes realitat el meu somni, que també era el seu somni. Potser és que soc molt lleial, però em feia la sensació que el deixava enrere, encara que físicament ja no hi sigui. Cada diumenge anava al cementiri i sé que hi ha la seva família, però en termes d’amics, qui hi aniria ara cada diumenge? Un altre bon amic em va dir que ell hi aniria per mi.
El que està vivint és el somni que tenien tots dos?
Un milió de vegades sí. Sé com s’estimava el futbol. I volia ser futbolista. Per mi, és complir el meu somni, però també el seu. Faria tot el que fos possible per aconseguir-ho junts, però intentar arribar dalt de tot pels dos em dona més raons per continuar.
Tot això creu que l’ha ajudat a ser més fort?
No seria on soc ara si no hagués passat per tants moments difícils a la vida, al camp i fora del camp. M’ha fet resilient i fort. I per això sé que la posició on soc ara és una benedicció. Vull ser una estrella de la Lliga, vull que l’Espanyol sigui gran. Tinc grans aspiracions.
El número 24 és per Jeremy Weston?
Sí. Jo volia un número que el representés. Vaig pensar a fer servir el 18, la seva edat quan va morir, o el 24, el dia que va morir. Quan vaig arribar a l’Espanyol, no podia tirar i només en quedaven dos de lliures. Però quan em van dir que hi havia el 24, vaig sentir que en Jeremy era a l’habitació. Per mi, aquest número és mantenir la seva memòria. Per això el 24 és molt especial. Cada cop que soc al camp, toco la gespa i em toco la samarreta, vull que ell també ho senti.
