Per a la nostra Unió Europea, els actuals són moments decisius. I això per diferents i molt diverses raons: en l’àmbit geopolític, temors de la redefinició de relacions amb els Estats Units, conflicte amb Rússia i difícils equilibris amb la Xina; en el polític, xocs entre la Comissió i Alemanya; en l’econòmic, angoixa per tancar els retards en competitivitat, innovació i defensa. I encara que no hi ha tema menor, deixin-me centrar el comentari en els dos últims: el de qui mana realment a la UE i el de com finançar la inversió necessària per recuperar el temps perdut.
Aquests últims mesos estem assistint a una evident pugna entre Von der Leyen i el canceller alemany, Friedrich Merz: es tracta d’un xoc entre les pretensions federalitzadores de la presidenta de la Comissió i la nacionalista visió del canceller alemany. Les primeres espurnes van emergir amb la negativa germànica a validar la proposta de la Comissió d’ampliació, d’1,2 a 2 bilions d’euros, del pressupost comunitari 2028-2034; més endavant, van sorgir severes crítiques al sistema de negociació amb Trump i, en particular, als seus resultats per a la indústria alemanya; també en defensa Merz ha manifestat la seva oposició al fet que la Comissió decideixi res en absolut; i, finalment, no dona suport a la proposta de Von der Leyen de retirar alguns privilegis comercials a Israel. Primers senyals d’un gir substancial en la governança europea.
Són els senyals dels temps i la sort sembla que està tirada: el nacionalisme torna
Afegeixin a l’anterior l’allau de normes per donar sortida a les propostes formulades per Draghi: un marasme de sigles, pactes, acords, convenis o iniciatives que desconcerta. Però de tots emergeix un element comú: la manifesta insuficiència financera de la UE per tancar el gap innovador, millorar la competitivitat, impulsar una economia verda i incrementar la seguretat. Els recursos, si n’hi ha, seran nacionals, amb una parcial excepció per a la defensa. Aquí la Comissió emetrà 150.000 milions d’euros per a crèdits, per tornar, encara que això impliqui més nivell de deute públic per als països sol·licitadors; i, per si no fos prou, accentuació de la vocació nacional: reemergència de la clàusula d’excepció per la qual els governs es podran saltar el límit de dèficit públic del Pacte per l’ Estabilitat i gastar un 1,5% del PIB anual els pròxims anys en defensa, fins a totalitzar els 800.000 milions que la Comissió estima precisos.
El rumb d’aquesta Unió ens porta a la memòria la pel·lícula de Comencini (1960) sobre el final de la Segona Guerra Mundial: Tots a casa . Tot s’esfilagarsa? Potser no, potser estem presenciant l’última mutació del projecte comú: d’una proposta federal a una altra sota l’ègida alemanya, en què cada soci defensi els seus interessos. Són els senyals dels temps i la sort sembla que ha estat tirada: el nacionalisme torna. No és el que ens esperàvem. No és més que un altre mite que s’esfondra.