L’abril del 1975 es va publicar Te deix, amor, la mar com a penyora , el primer llibre de Carme Riera (Palma, 1948). Ara fa cinquanta anys i per celebrar-ho i fer-li un homenatge a l’autora –que es troba bé, queixosa per la pèrdua de pes de la cultura literària, però activa– s’han organitzat dues exposicions a Palma i Edicions 62 i Alfaguara li publiquen un volum de reflexions sobre la literatura i sobre la seva literatura que connecta, pel to i pel contingut, amb el volum de memòries d’infantesa Temps d’innocència (2013).
Riera, ho vaig dir fa unes setmanes en les pàgines de Cultura d’aquest diari, és una escriptora independent, que ha explorat diferents registres, sense lligar-se a cap estil concret. En la seva obra és molt més important el món que el gènere o l’estil, la qual cosa la fa perdurable. En els darrers anys, els llibres que ella mateixa en diu de sèrie A, que requereixen una investigació llarga i moltes hores de feina, conviuen amb llibres de format breu, escrits a peu pla, polits, assequibles per a tota mena de lectors. Els llibres sobre sirenes – La veu de la sirenes, La pau dels somnis feliços – o sobre l’Arxiduc – Les darreres paraules– van a aquest calaix. Gràcies és també un d’aquests llibres.
La generació literària dels 70 ja ha tingut bastantes baixes i –ai!– ha generat molt poca literatura memorialística
La generació literària dels 70 ja ha tingut bastantes baixes i –ai!– ha generat molt poca literatura memorialística. Quan llegeixes els primers capítols de Gràcies , amb la descripció de l’editorial Laia –que va publicar Te deix, amor, la mar com a penyora i Jo pos per testimoni les gavines (1977), quan explica el Sant Jordi del 75, la relació amb Aina Moll, que en va ser professora i la va empènyer a escriure en català, o la trobada amb Carmen Balcells, que en va ser l’agent literària i que li hauria agradat que escrivís en castellà, t’adones de la falta que ens fan testimonis directes, propers, ben narrats.
No sé si recorden els llibres de Laia, amb les cobertes d’Enric Satué. Per baix portaven una mena de sòcol, que era una balustrada amb un remat: una pilastra amb bola. Riera explica que aquell remat volia ser un puny tancat, perquè tota la gent que corria per Laia –Alfonso Carlos Comín, Josep Verdura, Ignasi Riera– eren comunistes. Àlçala! Sense el testimoni de les persones que ho van viure la història cultural és un trencacolls.
‘Gràcies’ té un to molt ben aconseguit de trobada amb els lectors, en una conferència o en un club de lectura
Algun altre element permet reconstruir la història cultural d’aquests anys. Per exemple, quan explica que els editors sempre l’apressen: sense dir-ho directament explica com funciona la literatura professional. Perquè, de seguida, després dels inicis càndids, va venir un èxit pirotècnic –quaranta edicions de Te deix, amor, la mar com a penyora –.
A Gràcies ve a dir que escriu amb contracte i que, com que sempre s’entreté a afinar i millorar els llibres, els editors el truquen desesperats. No sé si som conscients que aquests llibres amb contracte existeixen. Em fa l’efecte que, en general, tenim una idea una mica ingènua de l’autor que escriu, acaba la novel·la i al porta a l’editor. No vull dir que aquests llibres contractats siguin pitjors que els que s’escriuen a pèl, però cal explicar bé els diferents mecanismes que conviuen en una literatura per entendre com són les coses.
Com a l’estimat Robert Saladrigas, li pesa el desinterès per la literatura que hi ha per tot arreu
Gràcies té un to molt ben aconseguit de trobada amb els lectors, en una conferència o en un club de lectura. No és sofisticat, complicat, ni erudit. No demana que tinguis molt fresca la lectura dels llibres (tret d’unes pàgines sobre els personatges de Dins del darrer blau al capítol XIX). Riera fa entrar el lector a la cuina dels seus llibres. Explica la importància de l’àvia com a narradora d’històries, el paper del paisatge, la inspiració mediterrània de moltes de les seves obres i la fascinació pels Estats Units –on ha fet tres estades com a professora de Literatura Espanyola–. Explica el paper que van tenir, en la seva formació com a escriptora, escriure cartes, una temporada que va estar malalta, de joveneta. Fa un excurs cap a les dones que surten llegint en la història de la pintura, especialment quan llegeixen correspondència.
I dedica una part central a examinar les relacions entre l’escriptura de creació i la docència universitària. Com que és escriptora i ha sentit tots els neguits dels escriptors quan han de publicar un llibre pot entendre la reacció de Cervantes quan va sortir el Quixot d’Avellaneda i elaborar una teoria sobre el viatge a Barcelona del Quixot –diu ella– fruit d’un d’aquells moments de crisi en els quals es més fàcil recordar que inventar.
La relació entre biografia i invenció té un lloc important, a propòsit de La meitat de l’ànima (2001) on juga amb l’ambigüitat d’una història fabulada amb un to i uns personatges reals. Una de les –no sé si grandeses, en tot cas, una de les gràcies– és que quan ens empassem el palangre de la literatura l’autor ens fa anar allà on vol i de vegades és difícil sostreure’s de la seva suggestió i fàcil fer-nos un embolic entre autor i narrador. També és molt interessant la cuina de Dins el darrer blau (1994), una novel·la d’investigació sobre la persecució dels jueus conversos, a partir d’un fil de les històries mallorquines i cubanes que li explicava l’àvia.
Riera ha venut molts llibres, l’han reeditat i traduït a raig. Però com en els darrers anys de la seva vida a l’estimat Robert Saladrigas, li pesa el desinterès per la literatura que hi ha per tot arreu. Fins a Ikea, que de tres llibreries que venia ja només en ven una. “No sé si escriure cap novel·la més ni si val la pena”. I a continuació explica que té una idea per a un llibre (emogy alleujament).
Carme Riera Gràcies. Cinquanta anys després/Gracias. Cincuenta años después Edicions 62/Alfaguara. 168 pàgines, 17, 95 euros