És la segona vegada que em pronuncio en aquest sentit. La causa és avui l’incompliment per part del Govern espanyol de la seva obligació anual de presentar els pressupostos per tercer any consecutiu. En efecte, l’article 134 de la Constitució estableix que: “1. Correspon al Govern d’elaborar els Pressupostos Generals de l’Estat (…) 3. El Govern tindrà l’obligació de presentar davant el Congrés dels Diputats els Pressupostos Generals, tres mesos abans, com a mínim, que expirin els de l’any anterior”. Davant aquest flagrant incompliment, entra dintre de la més estricta lògica democràtica que el líder de l’oposició presenti una moció de censura, ja que el president del Govern no està obligat a presentar una moció de confiança. L’oposició ha de prendre la iniciativa. Ara bé, de quin tipus de moció de censura estem parlant?
El líder de l’oposició, Núñez Feijóo, hauria de presentar, al meu parer, una moció de censura concebuda en aquests termes: a) Sense pidolar ni un sol vot a cap partit populista o separatista, de dretes o d’esquerres, que exhibeixi de continu un ostentós desdeny per Espanya com a nació, així com una voluntat manifesta de desballestar el seu Estat. b) Anunciant, com a únic punt del programa, la convocatòria immediata d’eleccions generals. c) Obligant-se que, des de la presa de possessió com a president fins a la constitució de l’executiu resultant dels comicis posteriors, limitaria l’acció del seu govern als assumptes estrictament inajornables. d) Sabent, per endavant, que és segur el fracàs de la moció, ja que és molt forta l’argamassa “negativa” que cohesiona la coalició que dona suport al Govern.
Es tracta de donar la paraula als ciutadans, a fi que ratifiquin Sánchez o obrin la porta a un altre govern
Aquesta argamassa és un projecte de demolició plurinacional. Fases: 1) Exaltació de la plurinacionalitat. 2) Establiment de relacions singulars o bilaterals. 3) Mutació constitucional cap a una confederació . Epíleg: Derrocament de la monarquia i instauració d’una República Confederal Ibèrica. És a dir, la consumació de la revenja de la Guerra Civil i la destrucció d’Espanya com a entitat històrica i com a projecte polític de futur. A més, els membres d’aquesta coalició temen amb motiu que només tindran una oportunitat de culminar el seu projecte, i per això mateix no faran mai un pas enrere.
És una situació límit, que no és habitual copsar com a tal. Es compleix així, una vegada més, una regla eterna de la història: que quan s’aproxima un fet decisiu, que suposarà la ruptura amb el passat i l’establiment d’un ordre nou, la majoria dels seus contemporanis no ho adverteixen fins que no ha culminat el procés. Això és el que passarà a molts dels nostres compatriotes. Quan se’n vulguin adonar, Espanya ja no existirà com a àmbit de solidaritat primària i immediata, conformat per la geografia –la península inevitable– i per la història, en què tots els espanyols som iguals.
Lee tambiénL’hora dels conservadors
Feijóo ha descartat una moció de censura en dir: “No donaré una ampolla d’oxigen a Sánchez perquè el ratifiquin”. Va errat. Seria tal com diu si la moció de censura oferís un programa alternatiu amb la intenció d’executar-lo. Però no es tracta d’això, sinó de donar la paraula als ciutadans, a fi que ratifiquin Sánchez o obrin la porta a un altre govern escollit en unes eleccions immediates. Aquesta moció seria un exercici de la millor democràcia. I, si es perd, quedaria certificat el divorci del Parlament i dels ciutadans.
A més, fa uns dies, José Antonio Zarzalejos ha recollit un corrent d’opinió que comença a difondre’s arreu, segons la qual, obturades totes les sortides constitucionals i constatada la voluntat d’atrinxerament de Sánchez a la Moncloa, només resta aplicar-li la teràpia indirecta de convocar eleccions a totes les comunitats autònomes en què sigui possible, perquè els resultats territorials previsibles siguin un mirall del seu fracàs. És una proposta intel·ligent, que, penso, es veuria potenciada al màxim si, prèviament, Sánchez s’hagués enrocat al Congrés amb separatistes i populistes d’esquerres, per superar la moció de censura. Seria el principi de la seva fi. El final de l’escapada.