Fent seu el refrany que mai no és tard quan arriba, l’Església anglicana ha nomenat per primera vegada en 500 anys una dona com a arquebisbe de Canterbury i líder espiritual, en un clar desafiament a un sector conservador amb àmplia representació a l’ Àfrica i les Amèriques. Fins ara bisbessa de Londres (el tercer càrrec de més rang a l’anglicanisme), Sarah Mullally (63 anys, casada i amb dos fills) cobreix la vacant que ha deixat Justin Welby, que es va veure forçat a dimitir després que un informe intern critiqués que no hagués informat la policia de casos d’abusos sexuals de nens a l’ Església de què va tenir coneixement, a fi d’evitar un escàndol.
En les primeres declaracions, Mullally va condemnae l’“horrible violència” de l’atemptat de dijous a Manchester contra una sinagoga i va dir: “No podem permetre que l’odi i el racisme ens destrueixin”.
Casada i amb dos fills, Sarah Mullally va ser durant 35 anys infermera a la sanitat pública
El seu nomenament ha estat ratificat pel primer ministre, Keir Starmer, però la confirmació definitiva, un formalisme, anirà a càrrec del rei Carles III com a cap nominal de l’ Església anglicana (malgrat que, de fet, el líder espiritual és l’arquebisbe de Canterbury).
Sarah Mullally va treballar durant 35 anys a la sanitat pública britànica (NHS) i va arribar a cap d’infermeria. Va ser ordenada sacerdot el 2006. En general té posicions progressistes, com ara la benedicció de matrimonis homosexuals, però està totalment en contra del suïcidi assistit (aprovat fa poc al Regne Unit) per considerar que pot ser objecte d’abusos de familiars sense escrúpols.
La designació culmina un procés d’igualtat entre homes i dones dins de l’ Església anglicana que va començar el 1994 amb la consagració de les primeres dones com a sacerdots i va avançar vint anys després amb el nomenament de la primera bisbessa. Tot i això, les tensions internes són palpables i un grup que representa el sector tradicional ha dit en un comunicat que “la Bíblia deixa clar que l’arquebisbe de Canterbury ha de ser un home”.
A més de les divisions internes pel paper de les dones, els matrimonis homosexuals, l’avortament i la mort assistida, l’ Església anglicana passa per una greu crisi financera (no té diners per reparar nombrosos edificis que requereixen obres) i de fe, ja que l’assistència a missa ha disminuït notablement al llarg dels últims anys a la Gran Bretanya (Londres és fins a cert punt una excepció a causa de la població diversa i multicultural). “En una època en què prevalen el tribalisme i les certeses, l’anglicanisme ofereix una cosa més calmada però més forta”, diu Mullally. Rowan Williams, un exarquebisbe de Canterbury, defineix la seva missió com “liderar amb la Bíblia en una mà i un diari a l’altra”.
