El nou àlbum de Taylor Swift, The life of a showgirl ,veu la llum, atenció, només un any després que la cantant ja sacsegés l’escena planetària amb el seu –també flamant en aquell moment– The tortured poets department. D’entrada, és una contundent mostra de l’òptim moment de la seva creativitat i del seu motor productiu (el va concebre i fer durant la intensíssima gira The Eras Tou r, que s’havia prolongat des de març del 2023 fins a desembre del 2024 i que va requerir desplaçar-se repetidament a Suècia entre actuacions per donar-li forma).
Amb això, cal destacar la matèria primera que li dona vida i que el títol de l’àlbum sintetitza, ja que fa referència a la figura de l’artista que viu per a l’espectacle, tant des del costat públic i espectacular com des del més laboriós i exigent. En aquesta perspectiva és transparent líricament el tema que dona títol i tanca l’àlbum i que compta amb l’única col·laboració física , amb Sabrina Carpenter i en què confessa que “estic casada amb la feina dura, i ara sé com és la vida d’una artista, baby , i no coneixeré mai cap altre tipus de vida”.
The life of a showgirl és un reflex de tot això, musicalment més pop, lleuger i fins i tot més ballable, en què també analitza, qüestiona i reflexiona sobre l’amor, l’èxit o el matrimoni. En aquest últim aspecte destaca el tema Wi$h li$t ( Llista de desitjos), en què tracta de la relació amb el seu xicot, l’estrella de futbol americà Travis Kelce: “Només t’estimo a tu, eh (a tu, a tu, sí) / Tenir un parell de fills, que tot el barri s’assembli a tu” canta en una partitura on també esmenta els ambiciosos materialistes, com els que aspiren a “un contracte amb el Reial Madrid”.
A ‘Wi$h li$t’, esmenta els ambiciosos materialistes, que aspiren a “un contracte amb el Reial Madrid”
I és que en la dotzena de peces que donen vida a la seva nova obra ( The fate of Ophelia , Elizabeth Taylor , Opalite , Father figure , Eldest daughter , Ruin the friendship , Actually romantic , Wi$h li$t , Wood , CANCELLED! , Honey i The life of a showgirl ) també hi ha una altra col·laboració no física. Es tracta de la del desaparegut George Michael (1963-2016), del qual fa servir el títol del seu hit Father figure per donar forma a una composició la lletra de la qual–escrita per ella– sembla fer referència a Scooter Braun, capitost del món discogràfic que va comprar els enregistraments originals dels primers sis àlbums fins que, anys més tard, Swift va poder fer-los seus: “Si vols baralla, en tindràs / Tinc el lloc envoltat / Dormiràs amb els peixos abans d’adonar-te que t’estàs ofegant”.
Però potser conceptualment la més emblemàtica és la cançó que obre el volum, The fate of Ophelia , que fa menció del personatge shakespearià de Hamlet , que, després de caure mentre collia flors, mor ofegada en un rierol. Una imatge tràgica que Swift autorecrea a la portada de l’àlbum, on ella apareix submergida a l’aigua amb un vestit de pedreria. En aquesta línia es pot trobar un cert paral·lelisme amb Elizabeth Taylor , tema on toca un altre dels eixos del disc, la vida de l’estrella rere els escenaris i els focus: “ Escolta, què es pot regalar
a una noia que ho té tot i res alhora?”.
El nou àlbum compta amb la producció dels suecs Max Martin i Shellback, amb qui ja va col·laborar en altres àlbums, sobretot a 1989 (que la va afermar com a estrella del pop) i també a Red i Reputation. Són productors reconeguts mundialment per la seva influència en el pop i ella mateixa no ha dubtat a considerar-los com els seus “mentors”... i aquest retorn col·laboratiu ha suposat que Swift s’hagi distanciat laboralment aquesta vegada de Jack Antonoff i d’ Aaron Dessner, que havien produït els últims anys algunes de les seves composicions més íntimes, com ara Cardigan o Peace.
La cantant compta aquí amb la col·laboració ‘física’ de Sabrina Carpenter i la ‘no física’ de George Michael
Els últims anys, la cantant i artista de Pensilvània, de 35 anys, havia fet un gir més íntim en la seva discografia amb els àlbums Folklore (2020), Evermore (2020) i l’ esmentat The tortured poets department. I ara ha donat un cop de volant, que el seu mateix xicot, Travis Kelce, havia avançat fa una mica més d’un mes, ja que es tracta de l’àlbum més animat de Swift en relació amb el que ha estat fent últimament: en concret, ell va assegurar que era com un gir de 180 graus amb relació a The tortured poets department. Més lleugera melòdicament i rítmicament, però tan incisiva com sempre.