Fa un any, quatre homes amb passamuntanyes i motxilles van parar un rodalies mitja hora després de sortir d’ Atocha. Jo anava en aquest tren. Ens pensàvem que era atac terrorista, que moriríem. Els viatgers que no teníem l’atenció al telèfon ens vam adonar de la situació i vam sortir corrents cap al vagó més allunyat. Quan vam arribar a l’últim, vam començar a obrir manualment les portes. Recordo a la perfecció la cantonada que formava la part posterior d’un seient i pensar: si no aconseguim sortir, em faré una boleta allà fins que explotem o vinguin a engegar-me un tret. Tenia el número de la meva mare preparat per trucar-li. La resta de les mares ja eren avisades. Jo esperava fins a l’últim moment. Per dir-li només dues paraules no necessitava gaire temps. Però, al final, ningú no va morir. Els terroristes van resultar ser uns simples grafiters.
Aquella nit em va costar d’agafar el son. Em vaig entretenir a pensar què hauria fet la meva família amb el meu cos si hagués mort. Vaig suposar que m’haurien enterrat a la meva Jándula literària. I la veritat és que haurien encertat el lloc. Crec que només m’enterraria en una altra ciutat si m’enamorés. Per tant, ara per ara, Jándula serà el meu regne etern. Ara bé, sí que hi ha una cosa que m’agradaria que fessin amb el meu cos una vegada perdi l’ànima: que no el toquin durant tres dies abans d’enterrar-lo. Ho vaig llegir en un llibre que no recordo, però em va semblar important. I sense taüt! Que el cos toqui la terra, tot i que no crec que les autoritats sanitàries ho permetin: la salut dels vius, sobre l’honor dels morts.
Aquella nit em vaig entretenir a pensar què hauria fet la meva família amb el meu cos si hagués mort
Suposo que, si morís jove, els meus pares voldrien que la cerimònia fos catòlica. A mi tant m’és, ja que hi seré amb els sentits apagats. Però sí que m’agradaria que, quan entrin el fèretre a l’església, posin una cançó: Dancing queen . És un tema que té un començament que sempre em fa somriure; una barreja de festa i nostàlgia, un ball pel que va ser. Així trauria un somriure als participants, que és l’únic sentit que trobo a la vida: fer a l’altre menys amarg el glop de l’existència. Una altra opció és que em tombin sobre un rai en una llacuna, em posin al voltant del cos conills moribunds i ens calin foc. El meu cadàver il·luminaria les aigües amb els colors dels focs fatus que desprendrien els animalets.
El suïcidi també el preveig, però només si arribo a certa edat. En una de les meves pel·lícules preferides, Harold i Maude , la protagonista vol perdre la vida el dia del 80è aniversari. Em sembla bonic decidir quan marxar. També penso en Les invasions bàrbares i en el preciós llibre de Gina Montaner, Deséenme un buen viaje , i m’emociona l’ afecte dels amics i els familiars cap al moribund.
Pel que fa a la meva herència, vull que es reparteixi així: per a la meva germana, l’arpa; per als meus pares, el sonet que em va escriure Joaquín Sabina; per a en Charles, l’acordió; per a la Leticia, els primers manuscrits; per a en Carlos, el gos de porcellana, i per a la resta dels meus amics, l’únic pel que bé val la pena viure: els llibres.