Ja és habitual saber d’empreses a què el concurs de creditors ha permès recuperar la plena normalitat operativa o, almenys, preservar la unitat productiva. Una nova manera d’afrontar les insolvències que, responent a una vella inquietud, adquireix consistència amb la reforma el 2022 de la llei Concursal, orientada a agilitar processos i rescatar companyies viables mitjançant plans de reestructuració. Queden enrere els temps en què els concursos només aspiraven a enterrar ordenadament la companyia que acabava als jutjats.
Un àmbit que he conegut de prop en dos moments molt diferents. Fa alguna dècada vaig viure un parell de les llavors anomenades suspensions de pagaments; amb l’experiència n’hi va haver prou per voler allunyar-me tant com fos possible d’uns procediments confusos en què coincidien personatges insòlits, de vegades sinistres, a qui no importava gaire el futur de les
empreses.
Més recentment, vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb el magistrat Luis Rodríguez Vega i els seus col·laboradors, cansats i dolguts de veure com les companyies concursades s’acabaven tancant una rere l’altra malgrat que, amb algunes modificacions legals, no poques es podrien salvar. D’aquí el seu convençut afany a dissenyar alternatives que poguessin reconduir les insolvències temporals. M’admirava el seu propòsit i tenacitat, si bé temia que tot l’esforç s’acabés quedant en un simple exercici de bones intencions.
Tot i això, la perseverança compartida de jutges i legisladors ha permès arribar a un nou marc concursal que dona vida a moltes empreses que, en el context anterior, s’haurien vist abocades a la desaparició. Un procediment que encara pot donar millors resultats si el teixit empresarial assumeix amb normalitat que, en determinades circumstàncies, el futur d’una companyia pot passar per un concurs; si des dels jutjats són capaços de prioritzar i accelerar aquests expedients que afecten empreses viables; si els creditors públics, Seguretat Social i Hisenda, adopten més flexibilitat en la defensa dels seus interessos, i si doten els jutges de recursos i formació especialitzada per entendre la creixent complexitat del món productiu i les seves pràctiques
financeres.
De tot això podem treure una conclusió que va més enllà de la llei concursal o la justícia en general. Abonats a reclamar grans reformes, sovint inconcretes, sustentades en el consens, gairebé sempre impossible, aparquem l’alternativa d’apostar per la petita reforma; aquest ajust continu que sorgeix de professionals que pateixen el que no funciona i saben com reconduir-ho. La millora dels processos concursals és un exemple paradigmàtic de bones pràctiques que també tenen lloc en altres àmbits, com l’educació o la sanitat. I encara abundarien més si es donessin a conèixer i en reconeguessin els impulsors. En resum, una bona notícia.