L’escriptor uruguaià Eduardo Galeano va formar part d’un tribunal internacional que va investigar els crims de la invasió soviètica de l’ Afganistan. És una mica més complex d’explicar, però deixem-ho en el que ell mateix va referir, i és que, durant una sessió d’aquell tribunal, a Estocolm, un cap tribal, ancià i molt respectat, va testificar que els comunistes havien comès el pitjor dels crims: havien ensenyat a llegir i escriure a les nenes afganeses.
Us sembla una boutade ? Una extravagància d’un lloc remot? Una anècdota? Doncs no ho és gens. Als ulls d’aquell ancià suposadament savi, les morts i les violacions o les tortures eren poca cosa davant el fet absolutament pertorbador que les dones poguessin llegir i expressar-se per elles mateixes.
Gairebé mig segle més tard, i després de tot l’horror i la destrucció, però també l’esforç per modernitzar el país, de la també fracassada invasió anglo-nord-americana, amb aval de l’OTAN, la roda de la història ha tornat, implacable, on era. No hi ha lloc per a les dones en aquell Estat abandonat a la seva sort que continua sent un forat –o hauria de ser-ho– en les nostres consciències.
L’ Emirat Islàmic de l’ Afganistan, nom oficial del país, és una teocràcia basada en els principis religiosos de l’islam sunnita, el majoritari entre els musulmans del món, devots tant de l’ Alcorà com de la Sunna, la recopilació de fets i dites atribuïts per la tradició al profeta Mahoma.
No podem callar amb el que està fent el règim talibà amb les nenes i les dones afganeses
L’ Afganistan és un país muntanyós amb notable diversitat tribal i d’ètnies i grups humans: paixtus, tadjiks, uzbeks, hazares, balutxis i turcmans, principalment. En els seus inicis històrics, malgrat que sigui difícil establir una línia contínua en el conglomerat tribal que continua sent, va ser Ariana, la terra
dels aris. Sí, els mateixos aris que van inspirar la puresa racial d’Adolf Hitler i que més tard van arribar fins a l’ Índia i hi van deixar les seves esvàstiques, de les quals després s’apropiarien els nazis. El món i la seva història són un disbarat, sens dubte...
Alexandre el Gran va anar per allà, com també ho van intentar mogols i britànics. Reviseu aquest vespre, si us ve de gust, L’home que volia regnar, la formidable pel·lícula de John Huston amb Sean Connery i Michael Caine, basada en un relat de Rudyard Kipling.
El cementiri dels imperis va acabar sent, gràcies als talibans (recordem que es diuen a si mateixos “estudiants”), l’ Estat que ha aplicat de forma més rigorosa els principis de la xaria, la llei islàmica, de la qual han pres la versió més extrema. Això vol dir que decapitacions, lapidacions, amputacions o flagel·lacions públiques formen part d’un Codi Penal, barreja de lleis, costums i moral, que considera, per exemple, que l’assassinat dels apòstates de la fe és obligat.
Lee tambiénDubto, doncs soc
És probable que l’ Afganistan sigui el país més pobre del món. I per descomptat que forma part, amb tragèdies com el Sudan o Haití, per només esmentar-ne algunes, dels drames oblidats de la humanitat. Pot tenir avui –no hi ha un cens reconegut com a tal des de fa molt– uns quaranta milions d’habitants, amb minories xiïtes, la més nombrosa a part dels sunnites majoritaris, i també budistes, hinduistes, sikhs, zoroastristes i fins i tot jueus. Els cristians ja no formen part de l’equació, per si us ho estàveu preguntant.
Tot plegat per dir-vos que no podem restar callats davant el que el règim talibà està fent amb les nenes i les dones afganeses. I que encara hi hagi dones que es juguen literalment la vida per alfabetitzar i educar ens hauria de despertar d’aquesta indiferència i ensopiment que ens provoca tot el que passa allà. Perquè sí, és un exemple extrem d’islamització salvatge i retrògrada, però com viuen i com se’ls impedeix aprendre i desenvolupar-se a les joves afganeses és una cicatriu espantosa que hauria de pesar en la consciència de tots nosaltres, ateus, cristians o, molt especialment, musulmans. No és aquest l’espai adequat per perorar sobre això, però el salafisme o la prèdica d’alguns imams contra els infidels són els troncs d’una foguera que també crema a Occident i que alimenta el discurs racista de la nostra ultradreta.