Des d’una torreta del quibuts Nir Oz, els veïns es balancejaven en un sofà amb vista als suburbis de Khan Iunis. Fa dècades, era habitual que israelians anessin a Gaza –a menys de dos quilòmetres– a comprar, fer un cafè o fer una capbussada a la Mediterrània. A trenc d’alba del 7 d’octubre del 2023, ningú no va veure des del sofà els comandos de Hamàs que travessaven la frontera sense resistència per executar una matança que va canviar la història de l’ Orient Mitjà.
“Aquest va ser l’error més gran de la història d’Israel”, recorda des de la torreta Roni Kaplan, portaveu reservista en espanyol de l’exèrcit israelià. Aquesta comunitat, que preservava vestigis del sionisme socialista fundador de l’Estat jueu, va ser la zona zero de la matança. En aquell fatídic sàbat, uns 140 integrants de la Nukhba, la unitat d’elit de Hamàs, van penetrar per un dels 114 esvorancs oberts a la frontera. “Una de cada quatre persones [117] a Nir Oz van ser segrestades o assassinades”, diu un adhesiu. El 6 d’octubre del 2023, aquí hi vivien 417 residents. Nou continuen als túnels de Gaza.
“Quan vaig arribar, vaig comptar 42 bosses amb cadàvers. Avui ja són 65, pels morts dins de Gaza”, calcula Kaplan. El portaveu, que va arribar hores després de la batalla lliurada per veïns mal armats i soldats que van combatre anàrquicament els invasors islamistes, va comptar “més de 100 cadàvers de terroristes” als jardins del quibuts.
El menjador comunitari, on els veïns solien compartir l’esmorzar, no fa olor d’ous remenats o cafè. Als jardins, la roba continua estesa. Les bicis, joguines o gronxadors recorden que això va ser un jardí de l’Edèn infantil. Les humils cases, blanques i uniformes, estan ennegrides: famílies senceres van ser cremades vives al seu interior. Per les portes i finestres, totes perforades per bales, van entrar els terroristes per caçar les seves víctimes.
Fa dècades, els veïns de Nir Oz baixaven a Khan Iunis a comprar, fer un cafè o banyar-se
Karina Engel espera a la porta de casa seva. Als habitatges adjacents hi ha pòsters amb retrats dels seus exresidents, al costat de la paraula “assassinat” o “segrestat”. “Avui és un dia dolorós, ahir van caure quatre soldats en combat”, comenta. La Karina, ressituada amb els seus exveïns a Kiryat Gat, només torna al quibuts per recapitular els fets davant periodistes o diplomàtics. Malgrat que l’exèrcit israelià feia miques la ciutat de Gaza a la llunyania, a Nir Oz només se sentia l’alegre cant dels ocells.
La Karina, amb les seves filles Mica (18 anys) i Yuval (11), van ser segrestades i portades per força a Gaza. En Ronen, el seu marit, va morir tirotejat al saló quan intentava defensar-les amb la seva arma personal. “Va caure davant una horda de terroristes que van entrar amb granades i kalàixnikovs”, recorda. El seu cadàver continua a la franja, en espera de si serà tornat en la treva. “Va passar cap a les nou del matí, van tirar tres granades dins”, continua.
Com la majoria dels seus veïns, la Karina va caure en la seva pròpia trampa. L’habitació blindada de la casa, on solien refugiar-se dels míssils disparats des de Gaza, no es pot bloquejar des de dins. No va poder contenir el pany de la porta: mare i filles van ser raptades. “Va ser un segrest molt violent. Em van pegar, em van pressionar amb un ganivet, tenia tot el coll marcat”, recorda. Va intentar resistir-s’hi en va: l’envoltaven més de deu persones. “Vaig estar 23 dies separada de la Mica i la Yuval. Vaig assumir que era una moneda de canvi del seu joc, que el meu preu era més alt viva que no pas morta”, diu.
Alguns de segrestats de Nir Oz van ser portats a l’hospital Nasser de Khan Iunis. A la Karina, li mentien sobre el parador de les filles, li deien que eren a Tel-Aviv. “Imaginin-se, una nena de gairebé 11 anys sola en un hospital de Gaza envoltada de terroristes. S’amagaven allà perquè creien que era un lloc segur on no entraria l’exèrcit”, afegeix.
Als jardins, la roba continua estesa i bicis i joguines recorden que això va ser un jardí de l’Edèn infantil
La Karina va estar tancada en una habitació diminuta amb dues ostatges més. “Dormíem a terra. Menjàvem pites podrides, potser un cogombre. En 52 dies vaig perdre 12 quilos; les meves filles, més de 15”, recorda. Les movien d’un lloc a l’altre. “Avui és el teu dia de sort”, li va comunicar un comandant islamista. La van reunir amb les filles a l’hospital. “Estaven molt demacrades”, lamenta. Hamàs va filmar el retrobament, i van obligar la mare a dir que les van tractar molt bé.
Per la Karina, Nir Oz era “el millor lloc del món, el meu paradís privat”, malgrat que en temps de guerra nens i gent gran eren evacuats del quibuts. Com moltes víctimes, se sent abandonada pel Govern de Benjamin Netanyahu. “Només m’importa en Ronen i que els 48 ostatges –20 amb vida– tornin a casa”, protesta.
Al quibuts ningú no tancava les portes amb clau. Era un lloc lliure, i molts veïns somiaven un futur en pau amb els palestins. El seu veí, el periodista i activista Oded Lifshitz, va transportar durant anys malalts crònics gazians a hospitals d’Israel. Hamàs tampoc no va tenir pietat amb ell. “ Nir Oz és un lloc ple de dolor, jo no puc viure aquí”, reconeix. A prop seu vivia la família Bibas: la mare, Shiri, i els petits Kfir i Ariel van morir en captiveri, i els cadàvers van ser tornats en un macabre espectacle públic.
La Karina i la seva família no tornaran, però llancen el guant a altres compatriotes. “ Nir Oz és una manera de continuar endavant i mostrar al món que, malgrat tot, estarem del costat de la vida”, conclou. La Tamar, en Yonatan i els seus fills Shahar, Arbel i Omer van ser assassinats junts. “Netanyahu: la sang d’aquesta família és a les teves mans”, es llegeix en una pintada a la façana de la llar de la família Siman Tov.
Com moltes víctimes, la Karina se sent abandonada per Netanyahu; només pensa en els ostatges
El quibuts transpira fúria contra el primer ministre israelià, que evita assumir responsabilitat per la matança. “No va ser només una invasió al territori, també va ser a la nostra pròpia història. Des del 1948 que crèiem que això no tornaria a passar”, lamenta Kaplan. Aquí es va viure la pitjor matança de jueus des de l’ Holocaust.
Lena Trufanov, mare de l’exostatge russoisraelià Sasha Trufanov, alimenta els gats de Nir Oz. Els felins i un grapat d’habitants que reguen els jardins són l’únic senyal de vida. A terra hi ha un flyer . “Uneix-te a la reconstrucció. De la devastació emergeix un repte únic: passar del trauma a reconstruir una comunitat de resiliència indestructible”, vaticina l’escrit.
Roni Kaplan recull el guant. “Mesos després del 7 d’octubre, vam valorar amb la meva dona mudar-nos aquí. La victòria contra els que et volen destruir és construir”, considera. De la intensa Jerusalem, es mudarà amb sis filles a un quibuts, on ara el 97% de les cases estan en ruïnes.
La família Kaplan ho considera un deure nacional. Pel seu càrrec militar, li va tocar entrar a Nir Oz i “va ser pràcticament impossible sortir-ne, en sentit físic i en el mental”. Considera vital l’arribada de famílies joves i productives, ja que només alguns veterans vells continuen a la comunitat. “Hi haurà un recanvi poblacional”, pronostica en Roni.
“Quan vaig arribar, vaig comptar 42 bosses amb cadàvers; avui ja en són 65, pels morts dins de Gaza”
En l’accés a la comunitat, ja hi ha cartells que anuncien futures promocions immobiliàries, juntament amb d’altres que exigeixen al Govern que “torni tots [els ostatges] a casa”. En Sebastián, guia turístic, sintetitza l’esperit del quibuts: “Molts tenien esperança de pau, alguns encara la tenen. Però molts ja no hi són”.
