Explicava recentment en aquestes pàgines Mayte Rius que els joves de la generació Z, a diferència dels seus immediats predecessors –els millennials –, se senten cada vegada més seduïts per la vida analògica dels seus avis i aspiren a recuperar el valor d’allò que és físic, material –des de llegir en paper fins a escoltar música en vinils–, a la recerca d’una vida més autèntica, sense per això abandonar el món digital en què han nascut. Estan recuperant també l’esperit rebel dels seus avantpassats?
Si a finals dels seixanta la joventut sortia als carrers a Europa i els Estats Units perseguint un somni de llibertat, pau i justícia, avui són els joves de la generació Z els que protagonitzen mobilitzacions de protesta similars a Àsia i l’ Àfrica (mentre que als països occidentals es deixen temptar més aviat pels discursos antisistema de l’extrema dreta).
Les revoltes de Sri Lanka i Bangladesh van obrir el camí a l’extensió del moviment
Els carrers del Marroc, que va travessar la primavera àrab de fa una mica més d’una dècada sense gaires tumults, han cremat en canvi aquesta setmana amb les protestes dels joves marroquins, que reclamen justícia social, millors serveis públics –en sanitat i educació–, el final de la corrupció i la destitució del Govern. Darrere de les manifestacions, reprimides per la policia (amb un balanç fins ara de tres morts), hi ha el moviment GenZ 212, nom que identifica la nova generació unit al prefix telefònic internacional del Marroc. Una cosa similar està passant a Madagascar, a l’ Àfrica Oriental, on els joves han forçat la caiguda del Govern i estan fent trontollar el règim, al preu també d’una vintena de morts.
No es tracta de moviments aïllats. Al contrari, s’inspiren en les mobilitzacions que la generació Z està protagonitzant a Àsia, l’autèntic focus originari d’un fenomen que ha començat a adquirir les proporcions d’un sisme mundial. L’origen està en les protestes que van fer caure els governs de Sri Lanka (2022) i Bangladesh (2024), i que han tingut successives rèpliques aquest any al Nepal –on el Govern també va ser enderrocat i encara s’entreveu el reflex de les flames que van incendiar el Parlament–, Indonèsia, les Filipines i Timor Oriental. Es podria caure en la temptació d’identificar-les com una primavera asiàtica –per analogia amb la primavera àrab del 2011–, si no fos perquè estan tenint derivades en altres regions del món.
Una bandera amb la calavera pirata de One piece , símbol delsZ; aquí, en una manifestació a París
La rebel·lió dels joves Z presenta moltes coses en comú, per sobre de les fronteres i les particularitats nacionals. Les seves aspiracions i reivindicacions són semblants –protesten contra l’immobilisme de l’ establishment, els privilegis, la corrupció i les desigualtats socials– i a tot arreu expressen una voluntat de ruptura política. Es mobilitzen i comuniquen a través de les xarxes socials –el servei instantani de missatgeria Discord és la nova estrella– i adopten fins i tot els mateixos símbols: la calavera pirata del popular manga japonès One piece –el protagonista del qual, Luffy, és un jove ingenu i somniador– pot veure’s avui indistintament als carrers de Manila, Jakarta, Antananarivo, Casablanca o París.
La revolta dels joves és, fins a un cert punt, l’expressió d’un mar de fons més general. A tot el món, sense distinció de continents, la gent està cada cop més tipa de l’actual estat de coses i hi ha una desconfiança profunda cap a la classe política. Així ho posa de manifest un recent sondeig fet pel Pew Research Center entre 31.000 persones adultes de 25 països. Segons l’enquesta, en 20 d’aquests països la majoria considera que el seu sistema polític necessita canvis importants o una reforma total (tant a l’Argentina com a Grècia, Nigèria, Corea del Sud o els Estats Units), i almenys quatre de cada deu enquestats dels 25 països pensen que pràcticament cap polític no és honest, ètic, està ben qualificat, comprèn les necessitats de la gent corrent o se centra en els problemes més importants del país. Entre els joves, les ànsies de canvi i la severitat del seu judici sobre la classe política són encara més grans.
La protesta de la generació Z, tot i això, té a Europa traduccions dispars. Hi ha un sector de la joventut molt mobilitzat a tots els països –d’ Itàlia a Espanya, de França al Regne Unit– entorn de la defensa de causes com la palestina i contra el Govern d’Israel, acusat de perpetrar un genocidi a Gaza. Però hi ha un altre sector, a priori més silenciós i numèricament cada vegada més important, que dirigeix el malestar en un altre sentit i alimenta el vot a l’extrema dreta, erigida en una oferta netament anti establishment.
Els joves europeus són en bona part darrere de l’ascens de les expectatives de vot dels partits nacionalistes d’ultradreta a Europa, des del Reagrupament Nacional ( RN) a França fins a Alternativa per a Alemanya (AfD) a l’altre costat del Rin, passant pels Germans d’ Itàlia de la primera ministra Giorgia Meloni, Vox a Espanya o Reform UK al Regne Unit. “La generació Z impulsa el moviment patriòtic a tot Europa”, destacava fa poc The European Conservative .
Com apuntava l’eurodiputat francès Raphäel Glucksmann, líder de Plaça Pública, en conversa amb aquest cronista, “entre els joves hi ha la idea que ara és l’extrema dreta la que encarna el gran canvi, la que té l’impuls revolucionari, mentre que l’esquerra apareix com la defensora de les elits i de l’statu quo”.
