El Madrid va acomiadar la borrasca que l’amenaçava els últims dies. Va aixafar el Vila-real al segon temps, amb Vinícius de figura. Va remuntar l’equip després d’un primer temps bastant insípid i va recordar el jugador intractable que guanyava partits pel seu compte. Va encapçalar una crescuda sense resposta del rival. Victòria, en fi, que no va deixar dubtes i va enviar al calaix de l’oblit la crisi del recent derbi madrileny.
Sonava a partit d’alt risc per al Reial Madrid, amoïnat per la patacada que va patir fa una setmana al derbi i les fissures que van aparèixer a la plantilla, que fins aleshores no s’havia queixat. En la victòria, i el Madrid n’havia aconseguit sis de consecutives al campionat, tot és felicitat i calma absoluta. Les derrotes les paeix malament, fins al punt de considerar-les inacceptables. Busca raons exteriors –els àrbitres s’han convertit en la seva queixosa falca– per negar-les o es convida a un vell debat.
El Madrid no va trobar en el Vila-real el rival que s’anunciava
Xabi Alonso va sortir ferit del fracàs al Metropolitano. El seu equip només ha perdut un matx. Vuit victòries, incloent-hi les dues contra l’ Olympique de Marsella i el Kairat kazakh, i la derrota contra l’ Atlètic de Madrid, inapel·lable, sense cap possibilitat de recórrer a conspiracions externes, tot i que els més primmirats van reclamar l’expulsió de Sorloth per celebrar el seu gol amb els nois de la grada baixa. Les mirades es van dirigir a l’entrenador, que va rebre un ruixat de categoria.
A tots els equips, però al Madrid especialment, els jugadors saben quan i com mesurar els entrenadors. Valverde, Bellingham i Vinícius –males cares i declaracions poc clares– van enlletgir la setmana d’Alonso, obligat a respondre preguntes incòmodes a la prèvia del partit amb el Vila-real, el clàssic qüestionari en què els entrenadors tenen molt a perdre i poc a guanyar. Al Barça, Xavi va perdre gran part del crèdit a les conferències de premsa.
Vinícius, que es va mostrar molt actiu durant tot elmatx
Alonso va resoldre la situació d’aquesta manera: tant si li agrada com si no a Valverde oficiar de lateral, va ser la posició que va ocupar contra el Vila-real; Bellingham no va constar entre els titulars al Kazakhstan i tampoc ahir; Vinícius va jugar des del principi i s’ho va prendre molt seriosament. Va ser l’actor principal als dos gols del Madrid. El primer per via interposada – Santi Comesaña va desviar el xut–, i el segon, un solo en tota regla: internada, abatiment, penal –una altra vegada Comesaña pel mig– i gol. Se suposava que Mbappé seria el llançador oficial, però Vinícius va deixar clar que era cosa seva.
El Madrid no va trobar en el Vila-real el rival que s’anunciava. Massa tralla per a l’equip valencià, que venia de jugar un partit èpic contra la Juve. Va fer sensació de fatiga. Cap al minut 20, els seus dos laterals ja estaven amonestats, cosa que va alleugerir la feina a Mastantuono, el més destacat del Madrid a la primera part, i Vinícius, amb diferència el més decisiu a la segona. Courtois tampoc no va faltar a la cita. Només hi va intervenir una vegada, però va guanyar el mà a mà amb Onuwa després d’un impressionant esprint del canadenc, que havia qüestionat la contundència de Houjsen al principi de la jugada. És una història que es comença a repetir.
El gol de Mikautadze no va canviar gens el signe del partit. El Madrid envestia i el Bernabéu es va oblidar de polèmiques. L’equip va trobar el cop de pedal, al galop, més aviat, amb Bellingham a la gespa i el partit trencat. Només enfosquit per al madridisme per la lesió final de Mbappé. Si tot és com sembla, aprofita l’aturada del campionat per recuperar-se, però qui sap. Deschamps l’hi reclama per a la selecció francesa i es munta l’embolic de moda.