El grup de comunicació espanyol Prisa, que presideix Josep Oughourlian, té obert un contenciós a França per la participació del 20% en el capital de la societat Le Monde Libre, editora del prestigiós rotatiu Le Monde i de les revistes L’Obs , abans Le Nouvel Observateur, o Télérama. L’accionista principal de l’empresa francesa – que l’any passat va transferir les accions a la fundació per la independència de la premsa per blindar-la d’entrades no desitjades– és Xavier Niel, que ha reclamat al grup espanyol propietari d’ El País i la Ser que li lliuri el paquet del 20% per un euro, adduint un pacte entre la seva empresa i Prisa de l’abril del 2020, en plena pandèmia. Niel va iniciar la seva carrera amb negocis vinculats al primer intent de França de liderar la tecnologia telemàtica, el Minitel . En el seu cas , el Rose, de contingut eròtic. Amb tot just 20 anys es va fer ric. Actualment té un patrimoni d’uns 10.000 milions.
L’empresa espanyola discrepa d’aquesta valoració d’un euro i s’ha negat a executar la venda sol·licitada per Niel almenys dues vegades. L’empresa que presideix Oughourlian estima que el seu paquet a Le Monde suposa uns 60 milions, cosa que implica 300 milions per al 100% del grup. Niel va declinar respondre a les preguntes que li va formular aquest diari.
El cas ha acabat al Tribunal de Comerç de París, una jurisdicció que s’encarrega exclusivament de plets comercials, formada per comerciants i empresaris elegits entre ells mateixos. El president és Patrick Sayer.
El grup espanyol s’acull a aspectes formals que invalidarien l’operació. Primer, la venda no es podia formalitzar perquè requeria la unanimitat prèvia de tots els socis i no es va consultar a la societat de redactors. Segon, que a conseqüència de l’anterior no es va executar el call (opció de compra) i ja no es pot tornar a plantejar per segona vegada.
Josep Oughourlian
El pacte a què al·ludeix Niel per reclamar l’execució de la venda el va aprovar el consell de Prisa quan la presidia Javier Monzón, pròxim a la presidenta del Santander, Ana Botín, accionista de l’empresa editora espanyola, i el conseller delegat era Manuel Mirat. Tots dos van ser destituïts el desembre del 2020, en una operació en què Oughourlian es va aliar amb Telefónica, aleshores presidida per José María Álvarez-Pallete . Oughourlian va assumir la presidència executiva de Prisa, que ostenta actualment.
En l’acord del consell de Prisa també hi havia inclosa la cancel·lació d’un préstec participatiu de 30 milions d’euros que el grup espanyol havia concedit al francès quan passava greus dificultats. Però a la valoració d’aquest préstec es va acordar un quitament de dos terços, és a dir, Prisa només va rebre deu milions. I al mateix acte es va acordar la cessió ajornada del 20% de Le Monde per un euro. Algun conseller de Prisa al·lega que a la reunió en què es va aprovar aquesta decisió només es va plantejar la cancel·lació del préstec.
Prisa participa en Le Monde des del 2005, quan Juan Luis Cebrián n’era el conseller delegat. Després, el 2010, juntament amb Niel i altres inversors, va ampliar la participació al 20% i es va complementar amb el préstec participatiu. En qualsevol cas, ara la seva participació a Le Monde està comptabilitzada a valor zero.
+++
La política de Pedro Sánchez i el seu Govern de normalitzar les relacions amb Catalunya, que inclouen l’amnistia, les promeses de millora del finançament i els pactes de governabilitat, li havia guanyat un gran suport electoral en aquesta comunitat. També entre la burgesia catalana, tot i que en aquest cas sense el vot. Primer va ser Foment, la gran patronal, el president de la qual, Josep Sánchez Llibre, es va obstinar després de les eleccions del juliol del 2023 a favor d’un acord dels socialistes amb els independentistes de Junts, presidits per Carles Puigdemont.
El reconeixement formal d’aquest nou clima va arribar l’any passat, en aquest cas, per boca de l’anterior president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, que a les jornades del 2024 es va adreçar a Sánchez en aquests termes: “La normalització institucional està relacionada amb la teva acció de govern i t’ho volem agrair públicament”. Final de l’equidistància denunciada per Mariano Rajoy, l’anterior cap de govern.
Caldria preguntar-se ara si la posició de la burgesia barcelonina ha canviat. Acaricia la idea d’unes noves eleccions generals anticipades? Si és per l’evolució dels seus comptes de resultats i la conjuntura econòmica, les coses li van més que bé. Però hi ha altres àmbits, com ara els impostos, que posen molt nervioses les elits de l’economia. Hi ha fronda fiscal. A Barcelona, Madrid, París i Nova York. L’empresariat vol girar full.
El Cercle d’Economia, que ara presideix Teresa Garcia-Milà, en un possible símptoma que les circumstàncies i els interessos modelen les posicions, ha organitzat el 20 d’octubre un debat sobre el sentit de continuar a l’Executiu i no convocar eleccions després de tres anys sense aprovar els pressupostos generals de l’ Estat. També sobre les conseqüències de tornar a prorrogar els comptes públics, segons apunten fonts de l’entitat.
Els conferenciants seran el nou vice secretari general d’ Economia del PP, Alberto Nadal, exsecretari d’ Estat amb Rajoy i Cristóbal Montoro com a ministre d’Hisenda, i Jordi Sevilla, exministre socialista, del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, molt crític amb les polítiques de Sánchez, que ja va demanar eleccions quan van començar les negociacions dels socialistes amb Puigdemont i pròxim a l’expresident socialista Felipe González. També hi ha prevista la intervenció de la presidenta de l’ Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ( Airef), Cristina Herrero, implacable analista dels comptes públics.
No tenir pressupostos també ha estat considerat un problema decisiu que obligaria a convocar eleccions pel madrileny Cercle d’Empresaris, que presideix Juan María Nin. El fòrum de la capital sempre ha estat molt més dur amb Sánchez que el barceloní; també més refractari a les reclamacions catalanes de millor finançament i normalització política.
Seguint aquesta trajectòria, el Cercle no s’ha pronunciat directament, en forma de nota d’opinió, però sembla que ha abordat per la via indirecta la mateixa perspectiva. A Barcelona, molts volen ser optimistes i pensen que una nova convocatòria electoral no desembocarà automàticament en una coalició de govern del PP amb Vox, un autèntic problema a Catalunya. Alguns entreveuen una possible abstenció de la ultradreta en una investidura d’ Alberto Núñez Feijóo sense que els de Santiago Abascal entrin a l’Executiu. Que es lliuraran de franc. Però en aquest àmbit, res no es lliura per amor a l’art.
