“Avui ja no funciona la mala llet dirigint: és d’una altra generació”

Una lliçó de lideratge

Néstor Bayona resumeix l’esperit del lideratge de la seva generació, que ja és el nostre: no es tracta de manar o imposar, sinó d’inspirar, motivar, acompanyar... Avui, resumeix amb precisió, ja no funciona la mala llet dirigint: això és d’una altra generació. I per aconseguir aquesta connexió sense imposar-la, el líder “ha de tenir les coses clares, haver treballat més que ningú i saber on vol arribar en diàleg amb els músics i el públic”. És la seva fórmula de direcció, i no li deu haver anat malament quan abans dels 40 anys ja ha guanyat la plaça de director resident de la prestigiosa Orquestra de la Ràdio Nacional Polonesa. I en la música, com en l’arquitectura, els grans triomfs arriben molt tard. Em taral·leja la partitura del Sémiramis d’un Ravel en els seus inicis, i en els seus ­aires d’havaneres es percep el geni de la pavana i del bolero.

De Lleida a dirigir una gran orquestra amb 30 anys.

Em temo que ha estat possible perquè me’n vaig anar d’aquí. En altres països t’ajuden més, i aquí et valoren només quan has demostrat que valies a fora.

On va aprendre?

Vaig començar piano al Conservatori de Llei­da, i als 12 anys els meus pares em van enviar a Anglaterra.

Quins grans pares!

Melòmans. El meu pare és artista visual, i la meva mare, advocada i pianista en potència. Em van encantar el país i l’humor anglès. Vaig saber que volia ser músic. I vaig entrar a la Royal Northern. Volia dominar el piano per guanyar-me el respecte dels altres músics.

Ja pensava a dirigir orquestres?

Vaig veure’n l’oportunitat quan Nelson Goer­ner em va fitxar per a la seva càtedra de l’ Haute École de Ginebra. Als 27 anys vaig tenir el meu primer professor de direcció, Laurent Gay.

El seu estil és de mano i disposo a l’estil Karajan o vostè és més tranquil·let?

Aquests directors tan jeràrquics són d’una altra època. Avui provem de connectar amb els músics i l’audiència alhora. Vull trobar una manera natural que el teu cos s’expressi i connecti amb ells.

Aquest tub que porta no serà una batuta?

No me’n separo. Dirigir en essència s’aprèn en 30 minuts: és saber-se els compassos que has de marcar. Però l’art radica en què passa entre el compàs 1 i el 2 i en què vols i què aconsegueixes comunicar.

Com saps que no fas el ridícul amb els teus gestos i que l’orquestra et segueix?

Ho sentim tots. I quan no hi ha aquesta connexió també te n’adones. Avui el director no imposa el seu carisma: el creem entre tots.

És un canvi d’era? Sense Karajans?

Avui ja no funciona la mala llet dirigint. Això és d’una altra generació .

Doncs és un progrés.

Això no vol dir que no lideris. Has de tenir les coses clares per comunicar-les, però al final el concert és de tots i no només d’un director genial.

Com tracta vostè els seus músics?

Tracto d’infondre’ls seguretat perquè es diverteixin i la música flueixi i no sigui una imposició. Ha de ser un diàleg. De vegades en l’assaig va molt bé i en el concert no, o al revés. I encara no sé per què.

És dura la vida del director?

És com la de l’esportista d’elit: una constància que has de mantenir durant tota la vida, encara que guanyis una plaça de director.

I si s’equivoquen els seus músics?

No passa res. Jo també m’equivoco. Beethoven repetia als seus músics: “No m’importa que es fallin notes; sí que m’importa que es toquin amb ànima”. És el que espero dels músics: que posin l’ànima.

Algun truc contra la por escènica?

Sempre vaig abans de cada actuació al lloc exacte des d’on dirigiré per prendre possessió del territori. Em dona seguretat.

Som primats, ergo territorials.

I el territori polonès el vaig anar ocupant lentament. Abans vaig ser assistent d’una gran producció de Wagner al Grand Théatre de Ginebra, on descobreixo que he d’aprendre alemany. Me’n vaig a Berlín i allà continuo. Vaig fer un postgrau a Künste i vaig començar a pensar en alemany. I això vol dir més planificació i menys improvisació.

I ara hi ha un polonès (català) a Polònia?

Vaig en tren des de Berlín i em trobo espanyols de molt nivell en les grans orquestres alemanyes. A Polònia prefereixen prioritzar el talent local. Abans vaig estar a l’ Òpera de Marsella un parell d’anys amb el meu mentor, Lawrence Foster, i després, a l’ Orquestra de Colònia, com a director resident.

Com va descobrir Sémiramis ?

En dirigiré l’estrena a Espanya al Palau de la Música de Barcelona. Els musicòlegs van descobrir la partitura de Maurice Ravel gràcies al gran músic lleidetà Ricard Viñes. Era íntim de Ravel.

Com saben que l’obra era de Ravel?

Viñes s’instal·la a París amb 12 anys i es fa amic i es converteix en el pianista de referència de Ravel, Debussy, Falla... Escrivia un dia­ri minuciós de la seva vida i allà anota que va a l’estrena de Sémiramis de Ravel a porta tancada. Miri, aquí tinc el diari.

Es llegeix bé. Quina lletra tan atapeïda!

L’original d’aquests diaris es conserva a la Universitat de Lleida, i per la forma que Ravel donava a les a se sap que Sémiramis era obra seva, tot i que no la va signar.

Viñes ho anotava tot cada dia?

Era molt meticulós, i els seus diaris són increï­bles. Hi apareixen els grans músics de l’època. Va ser intèrpret de referència i estrenava obres no només per a Ravel: també per a Satie, Granados, Turina, Mompou...

Una figura universal.

...que va acabar pidolant menjar als seus alumnes a la Barcelona de postguerra. Va morir en la pobresa el 1947.