“Quan una persona és difamada, el públic ja no l’escolta com a persona legítima, sinó com algú tacat per la difamació, algú que ha deixat de ser creïble: les seves són paraules interessades”. Eva Piquer escriu amb coneixement de causa, com una víctima que ha esperat deu anys per escriure i per parlar. Les paraules de Difamació (Club Editor) van prendre cos aquest dilluns amb l’escriptora acompanyada a l’escenari de Gemma Nierga i Alba Riera a la sala Paral·lel 62, on Piquer decidia que sí, que és una “persona legítima”, deu anys després d’haver estat atacada, deu anys de silenci.
A l’hospital on es confirmava el diagnòstic de càncer del seu marit, el periodista Carles Capdevila, l’escriptora i periodista va llegir un dels articles que Bernat Dedeu –al llibre l’autora l’anomena Ricard– va publicar al seu blog en què escriu que si el seu marit morís ella es convertiria en “la vídua oficial de la tribu”, en “la nostra futura Pantoja”. Piquer escriu que Capdevila va morir “un any, set mesos i divuit dies” després, i des de llavors “no ha passat ni un dia en què el Vòmit –és així com anomena els articles de Dedéu/Ricard– no m’hagi condicionat d’una manera o altra”. Durant la presentació, Piquer reflexiona: “Aquesta persona deia que jo faria uns llibres de pa sucat amb oli sobre el dol, i jo necessito entendre les coses escrivint, escriure és el que em motiva, així que m’autoprohibia escriure sobre el dol o sobre com t’ho fas per continuar endavant quan has patit una catàstrofe, que alhora era l’únic que m’interessava. No ho volia fer per no donar-li la raó al meu difamador, fins al punt que quan vaig publicar Aterratge (Club Editor, 2023) durant un any vaig anar a una psicòloga perquè em preparés per què diria el meu difamador sobre el meu llibre. No en va dir res. Potser li va sorprendre que jo sabés escriure”.
Lee también
A l’acte de presentació també ha evitat dir-ne el nom: “Estic parlant d’un arquetip de persona, i voldria anar molt més enllà d’un individu concret. El meu cas és molt extrem, però tots tenim al cap algú que ens ha difamat, que ha mentit sobre nosaltres, que ens ha desacreditat, que ens ha fet mal a consciència. I no en dic el nom perquè, francament, no em ve de gust esmentar-lo, no em dona la gana, no s’ho mereix”.
El seu llibre parla del que va patir, analitza el seu dolor i intenta transcendir el seu cas particular per situar-lo en un món on sovint difamar surt de franc sota la disfressa de la llibertat d’expressió i la veu de la dissonància rebel. “M’he sentit prou forta per respondre, per deixar de callar. I parlo de mi, però estic parlant de nosaltres. Ja sé que Catalunya és un país petit on tots ens coneixem, però hauríem de deixar de callar, hauríem de preguntar-nos a quina mena de personatges donem micròfons i altaveus. Jo he necessitat practicar una autòpsia a l’escarni continuat que vaig patir, he analitzat aquella difamació per totes bandes i he trobat rastres evidents de classisme, de misogínia i de neofeixisme. Són elements prou nocius, em sembla”, assenyala Piquer, que també recorda que molta gent li va escriure “escandalitzada, m’ho van fer saber a cau d’orella, però com si res no hagués passat, el meu difamador va continuar tenint veu, i continua, als mitjans públics i privats, amb una impunitat que hauríem de voler trencar”, perquè “com més calles, més et costa sortir del silenci, perquè et pots acabar creient que el teu difamador té raó”. “Quan em van difamar, vaig rebre infinitat de missatges en privat, però ningú em va defensar públicament. Jo vull sacsejar i trencar la impunitat”, insisteix Piquer.
Alba Riera, Gemma Nierga i Eva Piquer, al Paral·lel 62
“Quan em van difamar, vaig rebre infinitat de missatges en privat, però ningú em va defensar públicament”
Com va dir l’editora Maria Bohigas en obrir l’acte: “Al llarg d’aquests deu anys, l’insult, la injúria, l’escarni, la difamació, han deixat de ser recursos excepcionals per convertir-se en una conducta banal. No hi ha espai públic que se’n salvi, ni les xarxes socials, ni els governs, ni els parlaments. Un nombre cada dia més alt d’usuaris la practica de forma habitual. Una majoria aclaparadora de persones l’entoma sense poder defensar-se. El llenguatge de la brutalitat s’ha imposat com a norma i convé assenyalar això: qui s’ha concedit el dret a agredir amb la paraula, s’ha concedit el dret a la violència sota la fórmula que sigui”.
Acaba l’acte i pels altaveus sona Tú a mí no me hundes, cantada, esclar, per Isabel Pantoja: “¿Para qué llorar? (...) Te juro por mi madre, no me vas a hundir. / Tú crees que soy cobarde y no me vas a hundir”.
