Potser d’aquí un temps ens podrem mirar amb més perspectiva l’escena insòlita d’un Parlament que atura l’activitat per la detenció d’una flotilla en suport de Gaza. No pas per menystenir la gravetat del conflicte o la sensibilitat humanitària, sinó per contrast: cap sessió s’ha suspès pels milers de víctimes a la zona. Potser algun dia aquesta desproporció ens farà reflexionar sobre els marcs mentals que dominen la política catalana. I també sobre un ecosistema politicomediàtic sovint capturat pel soroll i pels extrems.
Mentrestant, un Parlament que ja arrossega la fama d’estar massa aturat ha tornat a donar una imatge d’immobilisme. En aquest context, la política útil hauria de ser notícia. I aquí és on Junts té una oportunitat d’or: entrar a negociar els pressupostos del Govern del PSC no com a submissió, sinó com a afirmació.
Un acord de carril central desafiaria un context dominat pel discurs d’extrems
El debat de política general que avui comença i, sobretot, el debat pressupostari que vindrà després són el moment perquè Junts decideixi si vol continuar en el paper de veu de protesta o si aspira a condicionar el rumb del país. Hi ha molta gent que espera aquesta alternativa. Una definició que, per cert, també caldria per la banda socialista.
I negociar no és renunciar. És marcar perfil i credibilitat. Junts, com ha transcendit que farà en el debat de política general, pot posar sobre la taula un paquet coherent de condicions, com rebaixes fiscals selectives, suport als autònoms i a la indústria, inversió territorial equilibrada i claus que impulsin una agenda nacional activa, per fer valer el seu pes polític. I això, a partir de com els socialistes ho entomin, també es pot fer de cara a asseure’s a parlar sobre pressupostos. No per regalar els comptes, sinó per demostrar que sense pactes no hi ha govern real.
Perquè, altre cop sense pressupostos, la maquinària quedarà encara més encallada. I aquí és on Junts pot recordar que governar també és saber negociar. Això obligaria el PSC del president Illa a posar-s’hi. Tindria complicat no correspondre-hi d’entrada, atès el seu discurs i el posicionament dels seus socis d’investidura.
Apostar per un acord de carril central pot semblar arriscat per a un context acostumat al domini discursiu dels extrems, però pot ser el moviment que rescati una part de l’acció política que el país real troba a faltar.
Perquè si alguna cosa ha quedat clara és que el gest no substitueix el resultat. Que l’aturada simbòlica del Parlament no tapa la paràlisi d’un país. I que, com Sísif empenyent eternament la pedra muntanya amunt, la política catalana sembla condemnada a repetir esforços estèrils, però no cal resignar-s’hi. Potser ha arribat el moment que algú deixi la pedra al cim, encara que sigui només per un pressupost. Potser Junts. Potser el PSC. Potser tots dos. Ens donaran alguna pista sobre si això és possible o pura utopia, aquesta setmana en un Parlament en teòrica plena activitat.