Macron ‘crema’ un altre govern

Ni la Itàlia més inestable del seu teatrino polític incessant ha donat mai l’espectacle que va oferir ahir França. El primer ministre, Sébastien Lecornu, va presentar la dimissió només 14 hores després que l’ Elisi anunciés el repartiment de carteres al seu govern, amb una composició que s’havia estat discutint, en difícils consultes, durant gairebé un mes. Ha estat l’ executiu més efímer de la història francesa.

“No es pot ser primer ministre si no es donen les condicions”, es va justificar Lecornu, amb expressió resignada però tranquil·la, en un breu missatge des del palau de Matignon. El president de la República, Emmanuel Macron, cada vegada més impotent per gestionar la crisi nacional, va acceptar la renúncia. Lecornu, molt pròxim al cap de l’Estat, ha estat el seu setè primer ministre des del 2017 i tercer en poc més d’un any.

Unes hores després, en una maniobra que va sembrar la confusió, Macron va encarregar Lecornu, malgrat ser dimissionari, un últim intent negociador per “definir una plataforma d’acció i d’estabilitat”. Si aquesta última oportunitat fracassa, el president “assumirà les seves responsabilitats”, sense especificar quines.

Els socialistes insisteixen a dirigir el govern; mentrestant, l’extrema dreta exigeix eleccions

El primer ministre dimissionari va lamentar la intransigència dels partits, incloent-hi els de la coalició de govern, com Els Republicans ( LR, dreta tradicional), i la seva negativa a cedir. La posició d’ LR ha estat clau per dinamitar el Govern al cap de poques hores de néixer.

Segons Lecornu, molts es comporten “com si tinguessin la majoria absoluta” a l’ Assemblea Nacional”, volent imposar els seus punts de vista i traçant massa “línies vermelles”. També va denunciar els càlculs partidistes i les ambicions personals d’alguns dels actors, que pensarien més en les eleccions presidencials previstes per al 2027 que no pas en els interessos del país.

El pas enrere de Lecornu, que va accedir al càrrec el 9 de setembre, evidencia la gravetat de la crisi francesa, la incapacitat de Macron per superar-la i la falta de responsabilitat dels partits per entendre’s. La situació s’arrossega des de les eleccions anticipades de l’estiu del 2024, que van abocar a una Assemblea Nacional sense possibilitat de majoria estable. Macron, molt criticat i impopular, ha fracassat en la recerca d’un consens per reconduir les coses. La tornada a les urnes no és descartable, si bé no garanteix en cap cas una sortida a la crisi.

L’esquerra radical demana la destitució de Macron per la seva responsabilitat en la deriva caòtica

La notícia d’ahir, que posa de manifest la ingovernabilitat i allunya les perspectives d’un pressupost per al 2026, engrandeix les pors financeres i va provocar, en un primer moment, la caiguda de més del 2% de l’índex de la Borsa de París, així com un increment de la prima de risc del deute francès (el diferencial amb els bons alemanys).

La nova composició del gabinet, entre el qual hi havia personalitats com Bruno Le Maire, exministre d’ Economia i Finances, com a nou titular de Defensa, va desencadenar la indignació tant de l’oposició com de socis de Lecornu. El ministre de l’Interior sortint i president d’ LR, Bruno Retailleau, es va queixar amargament que Lecornu li hagués “amagat”, diumenge, la imminent designació de Le Maire. Segons Retailleau, la presència de qui va tenir la responsabilitat que el deute públic es disparés contradiu la promesa de “ruptura” amb la política de Macron i trenca la confiança. Hores després, Le Maire va anunciar que renunciava al càrrec, però el mal ja estava fet.

Retailleau no va ser clar sobre les seves intencions, però sí que va fer una picada d’ullet a l’extrema dreta per dir que, malgrat la divisió política, a França hi ha una majoria “de sentit comú” que veu massa immigració, una deriva d’inseguretat, el desig d’ordre i la necessitat de frenar la cultura de les subvencions socials.

La dreta no va acceptar la tornada de Le Maire, extitular d’Economia, com a ministre de Defensa

El que ha passat les últimes hores ha exacerbat les crítiques de l’oposició, que carrega contra el president de la República com a responsable de la deriva caòtica. La formació d’esquerra radical La França Insubmisa ( LFI), per boca de la cap del seu grup parlamentari, Mathilde Panot, va dir que “el compte enrere ha començat; Macron se n’ha d’anar”. “Després de la dimissió de Sébastien Lecornu, demanem que s’examini immediatament la moció presentada per 104 diputats per a la destitució d’ Emmanuel Macron”, va reaccionar el líder històric de LFI, Jean-Luc Mélenchon.

Per part del Reagrupament Nacional ( RN, extrema dreta), el seu president, Jordan Bardella, va constatar que “l’efímer primer ministre no tenia marge de maniobra”. “Sens dubte, va ser Emmanuel Macron qui va formar aquest govern”, va expressar en una entrevista. “No va comprendre la situació en què ens trobem”, va lamentar Bardella, que va insistir que “no hi pot haver estabilitat restaurada sense la tornada a les urnes i sense la dissolució de l’ Assemblea Nacional”. Marine Le Pen, tres vegades candidata a l’ Elisi d’ RN, va arremetre contra Macron “perquè es resisteix irracionalment a les institucions” i es nega a dissoldre l’ Assemblea, fet que crea “una situació terrible”.

Els socialistes, que compten amb 66 diputats (sobre els 577 de l’ Assemblea), insisteixen que volen dirigir el govern i buscar consensos. A parer seu, un primer ministre d’esquerres faria justícia als resultats electorals del 2024. Això necessitaria un pacte amb els macronistes i el compromís d’altres forces, com LFI i LR, que no votarien automàticament la censura.

El president dona 48 hores a Lecornu per a un últim intent negociador, malgrat acceptar-li la renúncia

Enmig del desconcert general, els analistes remenen tota mena d’hipòtesis, des de les eleccions anticipades fins al nomenament d’un primer ministre neutral per a un govern d’unitat nacional. Segons Le Figaro , Lecornu, malgrat la pròrroga que va donar Macron, no vol tornar a ser nomenat per al càrrec.