En la política francesa se sol dir que el primer ministre és el fusible que el president de la República fa servir per no acabar cremant-se ell. Però a Emmanuel Macron se li estan acabant els fusibles. Ahir, menys de 24 hores després d’anunciar la composició del seu govern, Sébastien Lecornu va presentar la dimissió com a cap de l’ Executiu. Havia accedit al càrrec feia 27 dies –és el tercer primer ministre que tira la tovallola en menys d’un any i el cinquè nomenat per Macron en dos anys–, la qual cosa evidencia la gravetat de la crisi política que viu França.
Per justificar la seva decisió, Lecornu –que s’ha convertit en el premier més breu de la V República– va criticar la intransigència dels partits francesos, inclosos els de la coalició de govern, acusant-los de prioritzar els seus interessos sobre els del país. La impossibilitat d’aconseguir acords per a una majoria que pogués governar ha fet que el fins ahir primer ministre, que havia presentat un programa polític similar al del seu predecessor i un gabinet continuista, constatés en poques hores que tenia opositors al nou gabinet tant entre els rivals polítics com entre els seus propis aliats, i que la possibilitat d’obtenir la llum verda a l’ Assemblea Nacional era nul·la.
Tot és conseqüència de la fragmentació del Parlament, on cap dels tres blocs existents no disposa de prou majoria. Òbviament la dimissió de Lecornu ha fet augmentar les crítiques de l’oposició contra Macron, a qui responsabilitzen de la crisi. Recordem que el president va decidir convocar l’any passat legislatives avançades després dels resultats de les eleccions europees i des d’aleshores la inestabilitat, per la falta de majories, s’ha apoderat de la política francesa. El president de l’ultradretà Reagrupament Nacional, Jordan Bardella, va insistir ahir que “no es pot restablir l’estabilitat sense tornar a les urnes i sense la dissolució de l’ Assemblea Nacional”. I l’esquerra radical de La França Insubmisa va demanar que es debati una moció per a la destitució del president. “ Macron se n’ha d’anar”, va dir la cap del grup parlamentari de l’LFI.
Dimiteix Sébastien Lecornu, el cinquè primer ministre francès en dos anys, nomenat fa 27 dies
El president de la República es troba en el mateix punt crucial en què era fa tot just un mes. Ha d’elegir de nou entre nomenar l’enèsim primer ministre –podria optar com a última bala per un socialista, la qual cosa portaria a una cohabitació– o convocar eleccions anticipades. La part negativa és que cap de les dues opcions, com passava fa un mes, no garanteix ni que un nou premier obtingui la llum verda del Parlament, ni que uns comicis avançats donin una majoria parlamentària que permeti governar. De moment, Macron va demanar ahir a Lecornu un últim esforç negociador fins aquest dimecres i va dir que, si no, “assumirà les seves responsabilitats”, sense concretar més.
La política francesa sembla moure’s aquests darrers mesos entre l’excepcionalitat i la repetició. La sensació de déjà-vu és inevitable, sense que això amagui la gravetat de la situació d’un país immers en la ingovernabilitat i amb un president de la República cada cop més criticat i impopular, incapaç de trobar una solució a aquesta crisi. Per això quedaria una tercera opció: que Macron no exhaurís el mandat, que acaba l’abril del 2027, i avancés les eleccions presidencials, una possibilitat que, de moment, no sembla la més probable.
França viu una paràlisi política des del juliol del 2024. Lecornu era l’última aposta de Macron, un dels seus seguidors més fidels i el ministre que més temps havia estat al govern. Però una altra vegada la seva elecció s’ha demostrat fallida. Després del fracàs de cinc primers ministres en dos anys, la pressió sobre Macron perquè anunciï eleccions generals anticipades és màxima, tot i que sempre s’ha mostrat reticent a convocar-les. Sap que les enquestes auguren una nova caiguda dels partits
macronistes, una pujada de l’extrema dreta i potser un descens lleuger de l’esquerra, la qual cosa donaria com a resultat novament una Assemblea tan fragmentada com l’actual.
El president haurà d’optar per un altre cap de govern, eleccions o plegar si fracassa l’últim esforç negociador
Les conseqüències de la crisi política es traslladen a la situació econòmica. Els ajustos i les retallades que l’ Estat ha de fer en
les finances públiques per pal·liar l’enorme dèficit són el cavall
de batalla que enfronta els partits. França acumula un deute públic rècord, amb una relació deute/PIB que és la tercera més alta de la UE, per darrere de Grècia i Itàlia, i s’acosta al doble del 60% permès per les normes de Brussel·les. Aquesta nova crisi va tornar a sacsejar ahir els mercats financers i borsaris. França s’enfonsa en un nou buit polític marcat pel bloqueig parlamentari i una pressió social i econòmica creixent. I Macron s’està quedant sense espai ni temps i suscita cada vegada més dubtes sobre la seva capacitat per governar i treure el país de la crisi.