“Sempre intento veure-ho tot meravellós, encara que no ho sigui”

L’elegància d’un tímid

La seva elegància ètica i estètica es respira en totes les seves fotos, que ha publicat a les millors revistes del món. Moda i sobretot el retrat han estat la seva vida. L’editorial Blume publica Antoni Bernad amb retrats a personatges coneguts fets des del 1960 fins al 2010, quan va decidir retirar-se. “Crec sincerament que he fet tot el que havia de fer i no sé, no vull ser un pal davant d’altres que apareixen i apareixeran”. Té centenars d’anècdotes amb personatges amb qui al llarg dels anys va fer amistat. Amb una foto que li va fer a Mercè Rodoreda es va estampar un segell de correus, Dalí es va presentar amb un post-it al front en què es llegia “Per a Toni Bernad”, va fer somriure Tàpies i va veure com Joan Brossa, després de la insistència de la seva senyora perquè es dutxés, va entrar una mànega al menjador de casa i es va dutxar vestit.

Ha abandonat la fotografia?

No del tot. M’he retirat, però no puc evitar fotografiar el que em crida l’atenció amb el mòbil, tinc aquest instint. Faig fotos des dels 15 anys.

Té Instagram, les penja?

No sé ni el que és, com que no tinc fills. Tinc nebots, però crec que són més grans que jo. Soc un avi sense vergonya: la vida ha passat i he fet el que he estimat.

Quin n’és el resum?

Gràcies a la vida, que m’ha donat tant.

Sempre ha estat un home feliç?

En tinc fama. Per a mi era difícil semblar-ho, però preferia aquest paper que queixar-me per les cantonades. Sempre intento veure-ho tot meravellós, encara que no ho sigui.

Una bona actitud.

És impossible que tot sigui perfecte i que la gent sigui superenrotllada. Però vaig intentar sempre que tot tingués un perfum agradable i divertit, i poder entusiasmar la gent que fotografiava. Gae Aulenti deia: “ El Toni va decidir fer feliços als altres i ho ha aconseguit”, un afalac meravellós.

Vostè va retratar a tota la intel·lectualitat.

Sí, gairebé sense adonar-me’n. Quan Franco va morir van començar a sortir com bolets tornant de l’exili persones fantàstiques de les quals mai no havíem sentit a parlar. I em vaig dedicar a perseguir-los.

Per què?

M’he passat la vida fent fotos boniques a noies i nois meravellosos i vaig pensar que retratar aquella gent fantàstica m’aniria molt bé per no caure en la beneiteria de ser un imbècil.

...?

La fotografia de moda et porta a aquell camí beneit. Jo era molt seriós. La frivolitat m’horroritza.

Veu més atzar o destí?

Tinc la sort de tenir molt poca memòria, és com si naixés tot cada dia. No m’enfado mai. Considero que tot ha anat perfecte, encara que, en realitat, és mentida.

Doncs expliqui’m la veritat.

He patit molt fent fotos. En la meva època havies d’esperar dos dies per veure els resultats i no podies cagar-la.

Alguna vegada ha deixat la càmera de banda en presència d’un personatge?

Sí, cada dia. Veure’m en presència d’una persona fascinant i treure la càmera em semblava l’horror màxim, o sigui, de vergonya. Millor asseure’s i escoltar.

I recorda alguna cosa que li digués una d’aquestes persones que li causés impacte?

Vaig quedar enlluernat amb l’arquitecta Gae Aulenti, era molt més gran que jo i vam mantenir una gran amistat fins que va morir. Vaig anar a acomiadar-me’n quan va passar.

Veig que encara el fa plorar.

Aquesta gent no hauria de morir perquè són un exemple a seguir. Treballava com una boja, creativa, impecable, fins que deia: “És l’hora del gintònic, amics!”.

Vostè és una persona extremadament sensible, d’on li ve?

Els meus pares eren molt curosos amb el que deien per no ferir ningú. Van viure la guerra. I la guerra és el diable: dolor i mort. Però encara hi som.

Quan es coneixen l’Antoni i l’ Antoni?

Als 9 anys, i la nostra amistat i convivència ja dura 64 anys. Gràcies al Toni, que em va prestar la seva càmera de joguina, vaig descobrir la fotografia i no ho vaig deixar mai.

Com evoluciona una amistat des dels 9 anys fins als 81?

Amb paciència. Sempre hem parlat molt. Rilke­ diu que l’amor són dues solituds que mútuament es respecten i es reverencien. Jo crec que aquest seria el nostre secret.

Que bonic.

L’amor és una amistat profunda en què poder ajudar l’altre t’omple de satisfacció.

Quins són els seus valors fonamentals?

Ser bona persona, fer-ho el millor possible.
A les models sempre els deia “You are the perfection, baby!” per animar-les, perquè eren nenes de 15, 16, 17 anys, i em posava en la seva pell i em semblava tot un horror.

Per què?

Hi va haver una època gloriosa en què totes eren de Londres o de França, divines, sabien posar. Després les agències van descobrir les noies de l’est, amb les que guanyaven molts diners perquè els pagaven molt poc. Ho vaig portar tan malament que va ser un dels motius pels quals vaig deixar de fer fotos.

Quins van ser els altres?

Amb les càmeres analògiques tenia intimitat: només jo veia el món a través de l’objectiu. Amb les digitals la gent de la moda s’amorrava a una pantalla on veien el que estava fotografiant i em cridaven “Ja la tens!” i jo sabia que no la tenia. Un dia vaig arribar a casa i vaig decidir regalar totes les meves càmeres.

Què va fer amb el seu arxiu?

Volia baixar-lo al carrer: “Que la gent triï el que vulgui”. Però l’Antoni es va fer passar per mi i va cedir el material a l’ Arxiu Nacional on es troba en perfectes condicions.