Resulta paradoxal advertir que vivim un moment de la història en què l’espècie humana està en perill pels desastres naturals, l’avanç imparable de la intel·ligència artificial sobre la presa de decisions humanes, alhora que s’alimenta i creix l’imperatiu de retornar al patriotisme, a la defensa a ultrança de la pàtria per tancar fronteres, augmentar el pressupost en armament, expulsar els immigrants i decidir quins són els amics i els enemics de l’Estat.
La conseqüència directa d’aquesta visió és que es considera necessari tornar a un Estat fort per solucionar tots els problemes i així aconseguir que els ciutadans deixin de sentir-se vulnerables, confiant en la creació d’un Estat capaç de fortificar-se i emmurallar-se per impedir l’entrada de qualsevol mal que posi en perill la seva forma de vida.
Els debats públics que s’estan consolidant al voltant de com afrontar els problemes derivats de la immigració, la idea que la Unió Europea ha de preparar-se per a una imminent agressió de Rússia o la pèrdua de competitivitat tecnològica i empresarial davant de la Xina, han posat sobre la taula el següent axioma: com més democràtica i oberta és una societat, més exposada està a l’hora de competir, defensar-se i mantenir la seva identitat.
Sense adonar-se’n, la política espanyola està caient en l’error d’establir una competició basada a veure qui convenç millor els ciutadans que es pot acabar amb la vulnerabilitat imposant més ordre i seguretat, a costa de restringir les llibertats. Comença a lliscar-se el somni de tornar a un Estat fort i tancat, on cada nació s’hagi de procurar les coses per si mateixa, al marge dels altres. Es busca oposar força davant de feblesa, orgull davant de deshonra, determinació davant d’inseguretat, per atribuir-se la capacitat de garantir una Espanya invulnerable.
La concepció política que pretén fer invulnerable un Estat sorgeix en un moment de la història en què les societats occidentals han promogut que aflori la vulnerabilitat de les persones, que se’n doni testimoni i es mostri obertament, que no es temi exposar la tristesa, la por o la soledat, i que no existeixin objeccions a l’hora de demanar ajuda i cura.
El resultat és que moltes forces polítiques europees, tant d’esquerres com de dretes, que reclamen amb insistència als ciutadans que prioritzin amb els seus vots fer cada cop més fort a l’Estat per evitar que sigui afeblit o danyat, són les mateixes que assenyalen com a pejorativa la vulnerabilitat humana, que és intrínseca a tota persona. Això fa que ens preguntem què significa realment protegir els ciutadans?