L’extrema dreta lidera avui les enquestes a França, a Alemanya, al Regne Unit i a Àustria. Governa a Hongria, a Itàlia i a partir d’ara a Txèquia. Va guanyar les presidencials a Polònia, és forta a Romania i creix a Espanya i a Catalunya. Als Països Baixos, el partit de Geert Wilders va ser el més votat a les generals del 2023, va entrar al Govern i el va fer caure el juny d’aquest any deixant un executiu en funcions fins a les eleccions del proper 29 d’octubre.
La dreta extrema és al Govern de Finlàndia i Eslovàquia, i li dona suport des de fora a Suècia. És la primera força a Flandes. Europa es tenyeix de blau i entra en l’estil Weimar, segons analitza Robert Kaplan al seu últim llibre, Tierra baldía.
El cordó sanitari està esborrant-se en molts països amb el beneplàcit de Donald Trump, que no amaga les seves complicitats amb l’hongarès Viktor Orbán o la italiana Giorgia Meloni.
La dimissió del recentment nomenat primer ministre de França, Sébastien Lecornu, un dels mandats més breus de la història de la V República, aguditza la crisi de la presidència d’ Emmanuel Macron, que ja ha conegut set primers ministres des que va accedir al poder el 2017 i que ha sorprès en demanar l’últim esforç negociador a Lecornu. S’augura un complicat final de mandat fins a les presidencials del 2027. La frase atribuïda a Metternich al Congrés de Viena, al final de les guerres napoleòniques, continua vigent: “Quan França esternuda, Europa es constipa”.
Les crisis a Europa es remunten a la caiguda de Roma al segle IV. Els períodes de pau, prosperitat i llibertats han durat poc. Però han estat les debilitats internes i la superació de les adversitats objectives les que han contribuït més a l’avenç de la civilització occidental, que, per cert, ha navegat sempre enmig de contradiccions i divisions endògenes, entre guerres i treves.
A la República de Weimar, la que neix com a conseqüència de la derrota alemanya després de la Gran Guerra, l’estat normal era la crisi, com assenyala el gran escriptor Joseph Roth en les magnífiques cròniques berlineses en què “les ànimes es passegen pels escenaris del passat”.
No dic que no s’acostin fortes turbulències. És un temor compartit per molts governs i experts que la guerra de Putin contra Ucraïna, amb desenes de milers de morts entre soldats i població civil, és una guerra contra Europa, que amenaça, no se sap per què, el tarannà tirànic de pràcticament tots els dirigents russos des d’ Ivan el Terrible fins al dia d’avui.
Si les causes del descontentament a Europa estan identificades,
per què no s’afronten?
Europa es va entregar a la barbàrie interna en dues ocasions al segle passat i van ser els nord-americans els que van venir a salvar-nos dels nostres fantasmes. Es van quedar i són aquí de moltes maneres malgrat la indiferència del populisme nacionalista de Donald Trump, que sembla valorar més Putin que les aliances econòmiques i militars amb la Unió Europea.
Europa s’aferra al cordó umbilical de la seguretat que l’uneix amb Washington per por que Rússia esborri una o diverses fronteres de l’ Est plantejant un escenari bèl·lic d’abast imprevisible.
Davant aquest panorama incert i davant l’evident canvi de paradigma polític europeu, és prioritari analitzar i debatre les causes que han empetitit els partits polítics de la centralitat i milions de votants se n’estan anant cap als extrems.
Lee tambiénPressupostos o eleccions
L’extrema dreta creix per la por exagerada que la immigració destrueixi les identitats nacionals, el descontentament econòmic dels més vulnerables, la desconfiança cap a la rigidesa reguladora de la Unió Europea i les seves elits ideològiques i, per fi, la inseguretat que produeix la desinformació i les falsedats divulgades per les xarxes socials i altres artefactes tecnològics.
El filòsof Tzvetan Todorov parlava de la memòria del mal i de la temptació del bé. El problema de la política no és el control de la maldat, sinó la limitació de la rectitud; ho va dir d’una altra manera Kissinger, que no tenia gaires escrúpols. Per què Europa i Occident no afronten les causes del descontentament? Penso que és pel sentir de superioritat moral dels extrems que consideren els adversaris com enemics a batre. Trump ho va dir textualment: “Odio els meus oponents”.