Fa més de 1.100 anys, al bisbat de Barcelona hi havia un prevere anomenat Ibirol. Les seves tasques eren les habituals del seu càrrec en el segon grau de la jerarquia eclesiàstica: celebrava misses i administrava altres sagraments, excepte la confirmació i l'ordenació de sacerdots, atribucions reservades al bisbe.
Si el nom d'Ibirol ha passat a la història, tot i això, no ha estat per les seves funcions dins de l'església catòlica. Ell és el primer dislèctic conegut d'origen català, segons han descobert el doctor Jesús Alturo, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i la doctora Tània Alaix, professora de l'Ateneu Universitari Sant Pacià.
Errors ortogràfics inexplicables
Amb prou feines es coneix un document escrit per aquest prevere, un text que es remunta al 21 d'agost de l'any 894. “Allà ens trobem amb paraules com a ahc, escpitura, iptas, placis, deistis, ninea, ad, uluus, dubplo i renante en comptes d'hac (aquesta), scriptura (escriptura), ipsas (elles mateixes), pacis (de pau), dedistis (vau donar), uinea (vinya), aud (o), ullus (algun), duplo (doble) i regnante (regnant)”, han explicat els investigadors a La Vanguardia.
La dislèxia, El Dia Mundial de la qual se celebra precisament aquest 8 d'octubre, és una dificultat que ha estat identificada fa pocs anys. Aquest trastorn de l'aprenentatge consisteix en un deteriorament en la capacitat de reconèixer paraules, lectura lenta i insegura i dificultats de comprensió.
Landoer de Vic, deixeble del canonge Adanagell, va ser un català dislèctic del segle X
“Durant els nostres estudis de paleografia i filologia, fixant-nos molt en detall en cada una de les lletres i signes gràfics que trobem als manuscrits més antics conservats de la protoCatalunya, dels temps altomedievales, observem que alguns escriptors de notable cultura cometien uns errors ortogràfics difícilment explicables i que no es podien atribuir a ignorància”, assenyalen els investigadors.
Jesús Alturo, doctor en filologia clàssica i catedràtic de paleografia, codicologia i diplomàtica, i Tania Alaix, doctora en Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana, s'han passat mitja vida analitzant textos als arxius. Per això ràpidament se'n van adonar que el text d'Ibirol tenia una cosa estranya.
Lee también
“Aquells errors es basaven sobretot en inversions de l'ordre de les lletres, el que ens va fer adonar-nos-en immediatament que podien ser deguts a la dislèxia. El trastorn afecta un bon nombre de persones, sense distinció d'edat. A casa nostra estem molt sensibilitzats amb aquest tema perquè dos dels nostres fills l'han patit i encara, d'alguna manera, els fa patir”, recorden.
Atès que sol afectar persones molt intel·ligents, encara causa una angoixa més fort a aquells que la pateixen i no s'expliquen què és el que els passa exactament, ja que només ha estat reconeguda recentment com un problema real per part de mestres i professors.
El sacerdot Ramón de Organyà, un dislèctic del segle XI
El prevere del segle IX és el primer dislèctic català antic conegut, però no l'únic. La feina d'Alturo i Alaix els ha permès trobar dos exemples més de persones amb aquest trastorn de l'aprenentatge. Un és Landoer, un canonge de la Catedral de Vic del segle X, i l'altre és Ramón, canonge de Santa Maria d'Organyà del segle XI.
“Aquestes tres persones són un model de superació a imitar. Malgrat ser dislèctics, van aconseguir concloure uns estudis eclesiàstics que llavors eren molt exigents i, a més, actuar com escrivans d'ofici, la qual cosa ens ensenya que amb voluntat i esforç es poden superar tots els obstacles acadèmics, indiquen els experts.
Landoer, el de més producció escrita
Dels tres, Landoer és el que explica amb una producció més gran escrita coneguda. Va ser deixeble del canonge Adaganell, secretari de Gotmar, el primer bisbe de la seu restaurada d'Osona. “Adaganell no devia comprendre mai com una persona tan intel·ligent tenia tants problemes per escriure amb correcció un text llatí”, afegeixen Alturo i Alaix.
Ramon d'Organyà va viure, per la seva part, durant el mateix segle a què es va realitzar la primera normalització lingüística del català, quan l'idioma va començar a ser escrit amb regularitat als documents feudals.
“Els qui ens dediquem a remoure pergamins, papirs i papers vells, i que també tenim els nostres destorbs per a l'aprenentatge o les relacions socials, arribem a fer una bona amistat, més profunda de l'imaginable, amb les persones que habiten en silenci, però no mudes, al mig de les pàgines no sempre de bo llegir dels manuscrits”, conclouen els investigadors.
