L’escenificació mata el relat. Creus en el que fas i dius, però així que escenifiques, i ja no diguem si teatralitzes, estàs condemnat que es pensi que només busques què en pots treure de profit.
Li ha passat a ERC. Va muntar dilluns una rebuda a la seva seu al regidor Jordi Coronas, un dels participants a la Flotilla Global Sumud. Ho va fer convocant periodistes i càmeres. Ho va fer malgrat que ja l’havien rebut una multitud a l’aeroport junt amb altres deportats per Israel. I ho va fer amb una posada en escena calculada.
Thunberg, en la conferència de premsa a Estocolm
Tota una representació: Junqueras i Alamany, números u i dos del partit, es fan gravar sortint cap a la porta de la seu. Arriba Coronas. S’abracen. Tot seguit entra i rep els aplaudiments de membres i militants del partit. Després, a peu de micro parla. Més aplaudiments. I tot amb molta cura, que quedi ben enregistrat perquè, oh, davant tanta representació la gent pensi –contràriament al que pretenies– que en vols treure rèdit polític. Coronas sembla que s’adona in situ, que pren consciència d’una possible impostura. O potser no i només és una expressió nerviosa. Però el cas és que deixa anar somrient un “em fa una mica de vergonyeta” al principi, quan s’acosta a l’entrada de la seu d’ERC.
“Una trobada molt espontània...”, “Muntatge fallit”, “Comediants”, “ERC s’ha passat al narcisisme” són alguns dels comentaris que acompanyen el vídeo. Segurament són haters d’Esquerra ja de mena, però en tot cas una posada en escena com aquesta tira enrere (o “fa vergonyeta”) fins i tot als seus, i perjudica molt més que beneficia.
Bé, que hi hagi narcisisme no és el problema. Alguns integrants de la flotilla –més preocupats per explicar les condicions en què han estat tancats que no pas a denunciar la situació que viuen els gazians– n’han donat mostres, però no passa res.
Perquè en gairebé tot a la vida hi ha un punt de narcisisme. @AdriaPortaC ho fa constar citant Hegel. “Tota acció, per molt ètica que sigui, és susceptible de projectar-li interessos personals o polítics”, escriu a X, tot reconeixent amb tot això de la flotilla que “hem de reaprendre a reconèixer l’heroïcitat quan hi és, encara que no aparegui mai de forma pura, sinó contaminada per likes i mitjans. Però hi és”.
Una cosa semblant pensa @paullonch: “Gent que està davant d’un micro set hores al dia desacreditant la flotilla per un suposat narcisisme. Qui estigui lliure de Narcís que tiri la primera pedra. Dir que tothom es mou per interessos és la millor manera de justificar l’immobilisme propi”.
Lee también
Ada Colau, Greta Thunberg són narcisistes. Però Thunberg, amb experiència escènica prèvia, és qui aquesta vegada i en aquest cas concret més ha sabut estar. “Puc parlar durant molt de temps sobre els maltractaments i els abusos que vam patir en la nostra presó, de debò, però aquesta no és la història”, va dir deportada a l’aeroport d’Atenes. Sobre “les tortures” també hi va passar de puntetes en la conferència de premsa posterior a Estocolm: “No vull compartir el que em va passar perquè no vull que aparegui als titulars, perquè aquesta no és la història”. Denunciar “un genocidi que està passant davant dels nostres ulls” és el que realment importa.
Se sent protagonista? Segurament, però secundària. Qui importa són els gazians. Clatellada als que parlaven llargament d’ells mateixos. Perquè dels maltractaments a què ha estat sotmesa només n’han parlat en detall els seus companys. I ella, però en privat, a diplomàtics suecs. Res en públic. Figurar? Sí. Fer teatre? Això ja no. I menys si ets un partit polític.
Thunberg no en necessita, de teatre. Tampoc l'empès a fer-ne Coronas. Però ERC sí. Thunberg no podrà ser mai d’ERC, perquè no dona marge a pensar que no creu en el que fa.
