Andreu Buenafuente ha tornat a La 1 de RTVE amb la segona temporada de Futuro imperfecto, on cada dijous analitza l’actualitat des de l’humor. El programa s’enregistra hores abans de la seva emissió a LaFACT-Factoria Cultural de Terrassa. Allà conversa amb La Vanguardia just després de baixar de l’escenari.
Els humoristes ón avui la veu del poble?
És massa responsabilitat. Només com comediants que oferim la nostra visió del món. En un context complex, amb notícies malintencionades i fake news, la gent a vegades connecta amb el que diem: “És el que penso jo”. Però també hi ha qui no s’hi identifica. Tot i així, sí que ens mou una voluntat de ser ciutadans amb la gran sort de poder parlar des d’un escenari.
Aquesta temporada va començar amb un monòleg seriós sobre política i la situació social convulsa. “El que veig no m’agrada gens, m’ofèn com a ciutadà”.
Sí, i no era cap impostura. Quan vaig decidir tornar, vaig pensar que, per edat i pel moment que vivim, no podia limitar-me a explicar anècdotes costumistes. Calia parlar del món. Durant l’estiu vaig notar un ambient agressiu, amb faltonisme, frontisme i un to xabacà. Vaig pensar que calia dir-ho, encara que fos estrany sentir un humorista dient que hi ha coses que no fan gràcia. Però ho havia de dir. Quan pares, penses massa. .
“Tots vèiem el món del late night americà com un mirall i un referent, i ara veiem que el referent està tenint problemes”
Què va pensar amb el cas de Jimmy Kimmel?
L’era Trump ha estat un despropòsit amb conseqüències inesperades. El late night americà sempre ha defensat la llibertat d’expressió. Jo veia els seus programes i pensava: “Déu n’hi do, com els hi foten!”. Però arriba Trump, i tot canvia. Quan suspenen Kimmel, veus que la cosa es complica. I no oblidem el as de Stephen Colbert, que també ha estat suspès, amb una “paradinha”: li diuen que al juny no torni. És greu, pel que simbolitza. Tots vèiem el món del late night americà com un mirall i un referent, i ara veiem que el referent està tenint problemes. Però estan lluitant. Kimmel ha tornat, segurament per motius econòmics, però que torni ja és, en certa manera, un alleujament.
Creu que una cosa així podria passar a Espanya?
Ningú pot dir que això aquí no pot passar. Però jo m’agafo a allò positiu: noto una consciència social que no ho empassa tot. Es poden imposar lleis o mesures molt lletges, però la gent... Mira, quan veig gent sortint al carrer per Palestina, penso que juguen en una altra lliga. Jo m’agafo a això. Potser un dia em fan fora, però ja m’inventaré una altra cosa. Voler posar portes al camp mai ha funcionat. Entenc que fa por pensar que els intransigents poden arribar a governar, però... els deixaran? Jo diria que no.
Al llarg de la teva trajectòria, s’ha trobat amb algú que li hagi fet saber que no li ha agradat el que has dit sobre ell o ella?
Jo no tinc un perfil gaire feridor però evidentment, en 30 anys, de vegades s’han malinterpretat coses. No he tingut grans episodis amb conseqüències negatives, però sí que personatges molt coneguts s’han enfadat per coses que ni m’imaginava. Per manies, per tonteries, per malentesos. El que sí que puc explicar, i amb cert orgull, és que cada vegada que hem parlat de gent que no paga impostos, que surt als papers de Panamà i similars, s’enfaden molt. I penso: “El problema és vostre, no?”.
El programa s'enregistra els dijous a Terrassa
Ha dit que té la sensació que RTVE, en fitxar-lo, no sabia del tot què estava fent.
Era una broma per expressar la confiança que em van donar. . Jo els vaig dir: “Ara vull fer el que vaig fer a TV3 per Cap d’Any”. L’últim programa va ser una revelació: vaig sortir-ne feliç, i vaig pensar: “Això és el que vull fer”. Quan vaig parlar amb RTVE, vaig ser clar: “Jo faig això. Si us interessa, endavant”. Com un cantant que diu: “Ara canto així. Us va bé?”. I van dir que sí. Jo vaig fer broma: “Però ho heu vist, això que faig?”. I em van respondre: “Sí, sí!”. Potser no ho havien vist del tot… Però la seva aposta era clara: volien que fes el que jo volia fer, i així ha estat. Ho agraeixo molt. En una època plena de límits, censures i desinformació, poder fer el programa amb llibertat és molt valuós. Tampoc ho hem de mitificar. No vaig amb una flauta pel bosc. Jo he de saber què dic, i el control és meu i de l’equip de guionistes. Aquesta llibertat comporta, això si, una gran responsabilitat.
Ara hi ha qui critica a RTVE que està massa alineada amb el PSOE i amb professionals d’esquerres. Què en pensa?
Totes les opinions són respectables, però només cal revisar la història per veure èpoques contràries. El problema és més profund i estructural: RTVE hauria d’estar totalment deslligada del control dels partits polítics. Hauria de ser un espai que orbités al voltant de la societat, no del poder. El que em molesta com a professional és que ens encasellin amb una etiqueta política sense mirar el contingut. Mira’t el programa. Estem fent televisió. No tot gira al voltant de la política.
El veurem a La 2 Cat ara o més endavant?
Ara mateix no puc, però m’agrada molt la idea i els desitjo tota la sort del món. Ampliar el territori audiovisual català és una gran notícia, i hem de continuar empenyent. Sóc molt nostàlgic d’una època en què la tele feta a Catalunya era un referent, i vaig tenir la sort de viure-la. M’agradaria que això tornés. No sé com es fa, però potser La 2 Cat és un primer pas. També hi ha TV3. No podem perdre aquest impuls. I fixa’t: sempre parlem de televisions públiques. Les critiquem, però són l’últim refugi creatiu. Les privades no volen fer aquest tipus de televisió. El programa que faig ara, en una privada no l’hauria pogut fer. Per això hem d’estar orgullosos de fer-lo.
