Recentment està sortint a la llum pública tot un seguit d’irregularitats en la gestió del sistema de protecció de la infància i l’adolescència per part de la fins ara DGAIA, actualment DGPPIA ( Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència), com les formes d’adjudicació de les acreditacions i contractes a fundacions privades que són, en definitiva, les que gestionen les mesures de protecció.
A aquest fet, de per sí preocupant, s’uneixen les presumptes negligències en el funcionament d’aquestes entitats que darrerament han sortit a la llum i que posen en greu perill l’estabilitat i la seguretat dels menors confiats, evidenciant el mal funcionament de l’actual sistema de protecció. Només cal llegir el recent informe de la Sindicatura de Greuges de Catalunya.
Ens hem de preguntar a qui beneficia aquesta immensa estructura piramidal que s’ha creat per gestionar els centres d’atenció i residencials dels menors desemparats.
La mesura d’internament, per concepte i perquè així ho disposa la llei, hauria de ser la més restrictiva i el darrer recurs de protecció, atenent els greus efectes que la institucionalització provoca als infants, adolescents i joves.
El cost d’una d’acolliment en recurs residencial és quasi deu vegades més que l’atenció i acollida en un entorn familiar
La realitat és molt diferent: a Catalunya dels 9.014 infants i adolescents que estan sota la tutela i mesura protectora de la DGPPIA, un 58,6% es troben en centres d’acollida i residencials, un 40,8% es troben en família i d’aquests tan sols un 25,4 % en família aliena i un 9,2% en preadoptiu.
Mentre que la despesa anual per infant en centre d’acollida i residencial és de 63.987 euros, en família aliena s’acosta als 6.000 euros. És a dir, de mitjana el cost d’una d’acolliment en recurs residencial és quasi deu vegades més que l’atenció i acollida en un entorn familiar.
Més enllà de la diferencia abismal en el cost d’un i d’altre recurs, els efectes de la institucionalització dels menors no contribueix al seu desenvolupament integral. En canvi, l’acolliment familiar proporciona al menor estabilitat, seguretat i estimació, produint un efecte compensatori de l’exercici inadequat de les funcions parentals que ha motivat la retirada de la guarda dels fills i filles.
La perversió del sistema, sovint, provoca que els menors que han estat declarats en desemparament, perllonguin la seva estada en centres residencials per períodes molt llargs sense que l’entitat pública revisi ni modifiqui la seva situació.
És molt fina la línia que separa el sistema de protecció del sistema penal juvenil
Els infants que entren en el sistema de protecció en edats primerenques segueixen, en molts casos, institucionalitzats fins a la majoria d’edat, moment vital en el qual es troben mancats de suport com a ex tutelats dificultant el seu procés d’autonomia necessari per integrar-se de manera plena a la societat. En aquestes circumstàncies, és molt fina la línia que separa el sistema de protecció del sistema penal juvenil.
Els principis que inspiren la llei 14/2010, de 27 de maig dels Drets i Oportunitats en la Infància i l’Adolescència de Catalunya (LDOIA), haurien de garantir que un infant que ha estat retirat de la guarda dels seus progenitors, tingui l’oportunitat de ser acollit temporalment per una persona o família el temps necessari per tal de donar oportunitat als pares de recuperar les funcions tutelars dels seu fills/es en un temps prudencial i raonable que no hauria de ser superior als dos anys.
En aquest període, si els progenitors no han estat capaços de complir el pla de millora, que han pactat amb l’entitat pública per superar els obstacles que van motivar la retirada, els infants han de tenir l’oportunitat de ser adoptats.
En aquest sentit l’article 147.2 de la LDOIA diu: “...s’entén que no és factible la reintegració de l’infant o l’adolescent en la seva família biològica quan, tot i que existeix una possibilitat de reintegració, aquesta requeriria el transcurs d’un període de temps durant el qual es podria produir un major deteriorament psicosocial en el desenvolupament evolutiu de l’infant o l’adolescent”.
És indispensable una reforma dels serveis socials al territori dotant-los de recursos financers
L’aplicació d’aquests principis reduiria dràsticament el nombre de menors en centres, a benefici de l’augment progressiu d’acolliment familiar i alhora facilitaria el treball de plans de millora de la situació per permetre als progenitors recuperar, en el cas que sigui possible, els seus fills/es amb el degut suport de les administracions.
No és suficient un canvi de denominació de l’entitat pública (DGPPIA) introduint la paraula “prevenció” que, segons la LDOIA, són aquelles actuacions públiques intensives i integrals en els entorns territorials en què es tendeixen a concentrar en major mesura les desigualtats socials, que afecta i vincula a totes les administracions públiques.
És indispensable també una reforma dels serveis socials al territori dotant-los dels deguts recursos financers per atendre les famílies en situació de multi vulnerabilitat.
Per tal que tot això sigui possible cal un consens polític i social al màxim nivell i un consell assessor extern que permeti una reestructuració integral i efectiva del sistema de protecció de la infància i l’adolescència.