Salvador Illa és el contrari de l’èpica. No hi ha en els seus discursos ni en el seu posat un indici d’epopeia narrativa. Després de més d’una dècada encadenant dies històrics, grans manifestacions i proclamacions transcendents, les urnes van donar una pausa. I vet aquí Illa. El tarannà d’aquest socialdemòcrata cristià va connectar amb una majoria que reclamava no estirar més el xiclet del procés, almenys de moment. Coherent amb aquesta premissa, el president de la Generalitat es concentra en la gestió i el pragmatisme, mentre els partits independentistes proven d’acomodar les seves propostes a les noves inquietuds socials.
A Illa no li fa el pes el “mambo” que va ser tan popular durant el procés. Per ell, la fermesa apocada no és només un estil propi, sinó també una necessitat, ja que es veu obligat a cuidar la relació amb mig Parlament: tractar Junts amb molts miraments per no perjudicar Pedro Sánchez mentre cuida l’aliança amb ERC i Comuns, imprescindibles per governar. Qualsevol possibilitat de reeditar l’executiu de Sánchez o de la Generalitat implica l’aliança d’esquerres.
El joc ja no es disputa al terreny del procés, sinó dels serveis públics desbordats
Tot i això, de vegades la relació amb Junts és complicada. “No m’agrada la gresca”, va dir ahir el president de la Generalitat durant el debat de política general quan el portaveu de Junts, Albert Batet, el va qualificar d’“anestesista” i de portar Catalunya “al coma” per excés de cascall i complaença davant el Govern central. Illa va començar la intervenció de dimarts amb una apel·lació al compliment de l’amnistia perquè torni Carles Puigdemont, però això no li va estalviar l’andanada de Batet.
Junts vol recuperar protagonisme a Catalunya. Puigdemont es va concentrar en la clau de la governabilitat espanyola i ara al seu partit senten que han perdut focus a l’escenari català. Junts pretén que el PSOE sotmeti el PSC i l’obligui a acceptar, per exemple, rebaixes d’impostos que debilitin l’aliança d’ Illa amb ERC. El president va deixar clar que aquesta via no farà efecte i li va recordar que Puigdemont tampoc no va tenir en compte el PSC quan va negociar amb Sánchez. “El que concerneix Catalunya es decideix a Catalunya”, va dir.
Puigdemont reclama a Illa el mateix que li retreu: supeditació als interessos de Sánchez. L’aposta del president és aconseguir tot el que pugui de la col·laboració amb Sánchez. Per la relació política i personal amb ell, Illa ni tan sols arribarà a la queixa que va expressar José Montilla a Zapateroal debat estatutari: “T’estimem, però estimem més Catalunya”. Per l’actual president, no hi ha aquesta dicotomia.
Per Sánchez i Illa, la relació amb ERC és estratègica. Els republicans necessiten materialitzar el finançament singular i abans de final d’any el Govern llançarà la proposta per a totes les autonomies. Ja veurem com encaixen les peces: acontentar ERC i millorar el finançament de comunitats governades pel PP perquè els seus barons xoquin amb Feijóo.
Tot i això, el joc ja no es disputa al terreny del procés. L’increment poblacional que ha suposat la immigració en poc temps ha proporcionat riquesa (més treballadors que aporten a la caixa comuna i més consum privat que empeny l’economia), però també una forta pressió als serveis públics (habitatge, transport, seguretat, salut o educació), les millores dels quals, si tenen lloc, són lentes. Aquest és el gran repte d’ Illa. El president prova d’imprimir racionalitat quan la política es mou per emocions, però el més difícil és curullar les expectatives d’eficàcia que ell mateix va despertar per arribar a la presidència. El seu principal repte és respondre per ell mateix.
