Qui en dona més? La senyora de la bufanda groga proposa de renunciar als objectius del canvi climàtic; el senyor de l’americana blava abandonarà la Convenció Europea de Drets Humans; l’home de la segona fila acomiadarà una tercera part dels funcionaris; sento que algú farà que la Gran Bretanya torni a ser gran?; l’home de la corbata vermella diu que cancel·larà el dret a la reunificació familiar dels immigrants; la dona de blanc expulsarà 150.000 immigrants a l’any; el senyor del cigar, 600.000... Ens quedem aquí? Cap més oferta?
La subhasta de la política britànica s’ha convertit en una competició per veure qui adopta el nacionalisme més populista en temes d’immigració, justícia i llei i ordre, amb el Govern laborista a la dreta de l’equació, els conservadors a l’extrema dreta i Reforma UK (el partit de Nigel Farage) sortint del mapa. Mentrestant, tot el centre i el flanc esquerre queda lliure, perquè l’ocupin els liberals, els Verds i grups minoritaris com el nou de Jeremy Corbyn i els independents pro Gaza.
El ‘tory’ tradicional que anteposava el capital al treball des del pragmatisme és una espècie en extinció
Després d’haver estat en el poder 65 dels últims 100 anys, amb figures com Disraeli, Churchill, Macmillan i Thatcher (comparar amb ells Johnson, Cameron o Sunak seria una ofensa), els tories van concloure ahir la seva conferència anual a Manchester amb una allau de propostes, d’allò més provocadores, per intentar frenar una caiguda lliure sense final a la vista per la cara sud de l’Everest.
Kemi Badenoch, una lideressa la posició de la qual corre seriós perill a partir del mes que ve, quan les normes internes permetran una moció de censura, ha apostat obertament per un “ faragisme” sense Nigel Farage. La lògica darrere d’això és que la majoria de la gent voldria cremar-ho tot i compra el que li ofereix l’extrema dreta (tot i que els sondejos són més ambigus), però Reforma UK és una banda musical amb un únic integrant, sense la capacitat organitzativa ni candidats suficients per aguantar unes eleccions generals, i que es pot dissoldre com un terròs de sucre si la seva estrella desapareix del primer pla per un escàndol o les raons que sigui.
Amb la immigració en el punt de mira, Farage marca el ritme de la cursa. El primer ministre Starmer farà més llarg i difícil obtenir la residència permanent i eliminarà el dret a la reunificació familiar; el dirigent ultra diu que expulsarà 600.000 estrangers, incloent-n’hi molts que s’estan legalment al país, per fer el Regne Unit més cristià i més blanc; Badenoch, a fi de no quedar-se enrere, crearà una unitat com l’ ICE dels Estats Units que deportaria 150.000 persones a l’any i privaria d’ajuts socials els no britànics.
De propina, a més, suprimiria una tercera part del funcionariat, abandonaria la Convenció de l’ONU per a Refugiats i la Convenció Europea de Drets Humans, jubilaria els jutges progressistes, rebaixaria els impostos a la compra d’un primer habitatge i no voldria saber res dels compromisos per combatre l’escalfament global. Si algú parla com Trump, camina com Trump i es comporta com Trump, és un trumpista...
Al futbol americà ( NFL), l’últim jugador universitari escollit cada any pels equips professionals se’l coneix com “el senyor irrellevant” (tot i que n’hi ha hagut molt bons). Els conservadors britànics no es resignen a ser “el partit irrellevant”, però Farage els està fagocitant i ha posat en dubte la seva capacitat de supervivència, amb només un 16% de suport en les enquestes i sense gairebé vots entre els que tenen menys de cinquanta anys. Des dels temps de Guillem d’Orange sempre han estat primers o segons en unes eleccions, un rècord que corre seriós perill.
Alguns diaris ja tenen escrit el seu obituari.
Tot va començar amb el Brexit i les purgues per Johnson dels proeuropeus. Els vells tories que anteposaven el capital al treball i l’individualisme a la justícia social, però amb pragmatisme i respecte a les institucions i les lleis, advocats d’un Estat petit amb baixos impostos des de la competència i la moderació, ja són una espècie en extinció. L’ex vice primer ministre Herbert Morrison deia que “socialisme és qualsevol cosa que faci el Labour”. Però què és el conservadorisme en la política contemporània?
