Letargia aparent a la gestoria

En una altra vida ja molt llunyana, Rocío Dúrcal cantava allò de “com han passat els anys, quin món tan diferent”, i així qui subscriu hauria d’haver entrat al ple escoltant la mateixa melodia als cascos a tall de banda sonora. Ah, com passa el temps, el punyeter. Feia vint-i-tants anys que servidora no visitava les nobles entranyes del Parlament, des de l’època en què encara manava Jordi Pujol, bullia a l’olla “el problema del 3%” i es parlava de Catalunya com un oasi de beduïns pragmàtics que apilaven peixets sobre els vímets del cove. A fe que han canviat les coses. Ha perdut una mica de llustre la catifa vermella que cobreix l’escalinata de marbre, però sobretot ja no sembla que es formin aquelles sucoses capelletes entre diputats i periodistes, conciliàbuls improvisats de què s’extreien palletes d’or. Serà que la política s’esqueixa de la vida? No em facin massa cas, però ahir, a la segona jornada del debat sobre política general, va semblar que, en algun tram, el Parlament fes una migdiada de pijama i Lexatin.

Potser la letargia aparent va convidar el portaveu de Junts, Albert Batet, a articular la metàfora que va fer més fortuna durant les intervencions: la de l’anestèsia. Això és, que al president de la Generalitat, Salvador Illa, se li n’hauria anat la mà amb el cloroform i ara tindria el pacient, Catalunya, a la unitat de cures intensives. Homeeeee, posats a recórrer al símil, a l’estat de “coma” gairebé hi vam arribar amb l’electroxoc del procés, però, com es va defensar l’al·ludit, ja no ve de gust “mirar pel retrovisor”. Si fa just un any Puigdemont va acusar el president d’haver convertit el Govern en “una gestoria d’encefalograma políticament pla”, aquests dies sembla que la gestoria ha mutat en immobiliària, d’acord amb les promeses constructores per abordar el daltabaix residencial, la qüestió que preocupa més la ciutadania. Pisos? Vinga, doncs. Que treguin fum les formigoneres.

Habitatges? Vinga, doncs, que treguin fum les formigoneres

Se succeeixen els ponents a l’estrada. M’entretinc observant els tres bonics llums d’aranya que il·luminen l’amfiteatre del Parlament, de què pengen ornaments semblants a les piques de la baralla francesa. La diputada Susanna Segovia, dels Comuns, es cobreix les espatlles amb una kufia palestina. Ses senyories entren i surten a la seva i deixen obertes les portelles que separen els escons de la tribuna de premsa i convidats, de sort que una pobre uixera l’ha de tancar cada vegada. (M’explicarà després que és preceptiu posar la balda des que, en el punt àlgid del processisme, tres espontanis del públic van saltar a l’ arena de l’hemicicle). Quan surto a fumar –d’estranquis, com Szczesny, el porter polonès del Barça–, el suposat finançament singular està als llimbs, sense contestar.

A Illa no se li despentina el serrell ni quan el líder del PP, Alejandro Fernández, excel·lent orador, fa servir epítets i sintagmes corrosius, com ara “ palanganero ” o “ Chucky, el ninot diabòlic”. Després de la ressaca sobiranista, semblen més necessàries que mai la fermesa i la serenitat d’un bon faixador, com a El hombre tranquilo , aquella pel·li en què John Wayne encarnava un boxejador que torna des dels EUA al seu poble irlandès per oblidar el seu passat. Aplom i moderació, però caldrà imprimir ritme a la gestoria, com si fóssim en plena campanya de la renda, no sigui que es colin fantasmes per les escletxes d’aquells barris de què parla Sílvia Orriols amb la retòrica nacionalpopulista.