El fenomen dels xiringuitos apareixia envoltat d’una càrrega enorme d’evident sentimentalisme.
El precedent immediat havien estat els quioscos i les parades de begudes a l’aire lliure. Els pescadors hi improvisaven àpats amb el sobrant del que havien recollit amb les xarxes.
Unes instal·lacions tan precàries van ser apreciades per la seva excentricitat i la proximitat al mar
No s’han de confondre amb les pudes, espais semblants però anteriors, encaixats al peu i a l’interior de la muralla de mar.
El primer que va escollir a mitjans dels anys vint aquesta denominació va ser el Bar
Chiringuito, però estava enclavat al Portal de la Pau.
L’enderroc dels xiringuitos va desencadenar protestes de perfil sentimental
Els xiringuitos com a conjunt van assolir una popularitat excepcional quan es van concentrar entre el final del passeig Marítim i els banys de Sant Miquel. El fenomen va començar en la immediata postguerra i no va tardar a multiplicar-se.
Alguns dels primers van ser el Miramar, el Salmonete, el Sol y Sombra, el Malvarrosa o el Paulino, i Las Dos Hermanas es va convertir en el M erendero de la Mari. Consistia en una ampliació de l’establiment al costat posterior, que era el més atractiu i l’únic possible. Es resumia a estendre un simple entarimat al terreny que ja era platja. Així que va ser perceptible que el negoci obtenia uns resultats
impensables, van arribar a plantar les taules i les cadires a la sorra mateixa, i plantar n’és la descripció exacta: clavar les potes.
És veritat que la proposta oferia una singularitat d’allò més innovadora aleshores,
inesperada a la gran i densa ciutat. El silenci, l’aire lliure, el sol i, sobretot, el paisatge marítim n’eren els atractius, res a veure amb les aigües del port. Uns barcelonins que estaven separats del mar per la línia ferroviària a Mataró i la privatització de les platges cèntriques van reconèixer aquelles bondats, i es van llançar a gaudir-ne.
Per si hi faltés algun al·licient, un bon dia va aparèixer el perfil vistós d’en Bernardo i la seva guitarra; simpàtic, discret, educat.
A finals d’octubre dels anys vuitanta vaig proposar a
Chillida aquell marc per
dinar. L’escultor donostiarra, amb un punt d’enveja sana, em va confessar: “No sabeu el que teniu”.
La llei de Costes del 1988
va sentenciar el destí dels xiringuitos, que també haurien estat eliminats sota la urbanització olímpica.