Tornar més fort
Cada vegada hi ha més famosos que s’abstenen de mostrar una vida perfecta a les xarxes socials. “Jo he explicat en un llibre la crisi que he viscut i com l’he superat, Inevitablemente yo (Planeta), i la majoria de la gent que se m’acosta em diu: ‘No t’ho creuràs, però tot el que expliques jo també ho he viscut. Al final tots estem fets de la mateixa pasta’”. Més d’un milió i mig de discos venuts, un disc de diamant, nou discos de platí i nombrosos d’or, el premi Ondas 2003 al millor artista en directe i nominat als Grammy Llatins entre els millors compositors del món. Una crisi física i psicològica el va aturar i va haver d’afrontar tot el que no estava bé en la seva vida, amb valentia i humilitat. N’ha sortit reforçat, el seu àlbum El tiempo no es oro i una gira de 25 concerts per tot Espanya ens tornen un Orozco més feliç que mai.
Molts cantants acaben trastocats, per què?
Ara ho sabem per les xarxes, però a mi em fa l’efecte que de trastocats ho estem tots en aquests temps.
La fama té un punt pervers?
Un dia el meu fill em va dir: “Papa, t’has passat mitja vida intentant que la gent et conegui i l’altra mitja que no et reconeguin”.
El coneix.
A algú se li va acudir posar-li una càmera de fotos a un telèfon i es va acabar la meva llibertat i la de molta gent: una mala foto triomfa.
A vostè què li va passar?
El que li passa a la majoria de les persones que s’excedeixen treballant i dediquen poc temps a si mateixes. Vaig patir un col·lapse físic i emocional.
Va emmalaltir.
Sí, després de deu anys consecutius sense parar, de país en país, tenia un quadre d’estrès sever. El cos avisa, però no en fem cas. Vaig seguir i seguir fins que en un concert a Brussel·les em vaig marejar dalt de l’escenari.
Allà es va aturar?
Per suportar la distància, la solitud i l’exposició, has de tenir una gran capacitat de gestió. Hi ha contrastos molt forts: passes d’estar amb milers de persones a estar sol a l’habitació d’un hotel durant mesos.
Va tenir problemes amb el seu físic?
Pesava 127 quilos, i això al meu món és un despropòsit. Tinc predisposició a engreixar-me. M’he passat la vida a dieta i 12 anys a La Voz veient com m’engreixava sense menjar més del compte. Vaig patir molt, com tantes persones, per això val la pena explicar-ho.
Era ambiciós?
Sí, i autoexigent. Al cap de cinc minuts de donar-me un premi ja no em valia. Has d’estar constantment demostrant que continues en primer pla, la indústria de la música és així, cada projecte comença de zero.
Però acumules reconeixement.
El problema és jutjar-te constantment a tu mateix, i no vaig saber sortir d’aquella roda.
La seva passió li va passar factura?
Parlem d’una carrera de 25 anys en què hi ha hagut moments d’allò més difícils. El començament van se molt bonic, però hi ha moltes coses que no tornaria a fer.
Per exemple?
Recórrer Mèxic quatre vegades tot sol amb una guitarra. Soc informàtic i músic per vocació, em sentia un impostor. He escrit cançons des de petit, i no vaig pensar mai que a algú li pogués interessar.
Què ha estat el millor i el pitjor?
La diferència horària i la distància són el pitjor, sentir-me lluny de la gent que estimo.
Els fills l’acusen?
Quan va néixer el Jan i vaig haver de decidir si el meu fill viatjava amb mi. La seva mare va morir quan tenia 7 anys, i sort que tinc una família fantàstica. Però aquí comencen un munt de conflictes personals. He viatjat des de l’altre extrem del món, anada i tornada, per veure un partit de futbol amb ell.
Va tocar fons.
Sí, i em vaig aturar, vaig tenir molt més temps i em vaig tornar metòdic: esport, bona alimentació, i les hores de compondre. Em vaig concentrar a escriure el millor disc de la meva vida i crec que me’n vaig sortir.
Què li ha retornat la salut?
La perspectiva i demanar ajuda psicològica i física, perquè ja no controlava la meva vida, no respectava les hores de son, de menjar. Vas d’un país a un altre i t’abandones, perds l’orientació, així que em vaig posar en mans de gent que en sap.
La seva vida ha canviat?
Sí, he passat de fer 90 funcions a l’any a 25. Dedico molt més temps a estar amb la meva família, treballo més des de casa i soc més productiu.
Hi ha gent que pensa que aquesta mena de problemes són imaginaris.
Jo ho pensava. Tenia tanta por de perdre el que havia aconseguit, que era molt vulnerable. Ara puc triar, cap executiu no em diu el que he de fer. Per primera vegada canto quan i on vull, no faig entrevistes amb qui no vull. De vegades m’equivoco, però prenc les meves decisions.
La muntanya i un veler l’han ajudat.
La Cerdanya és el meu recés, i el veler em dona llibertat. He fet alguna gira en veler.
Sol i d’un concert a un altre?
Sí. El mar et torna humil i auster, aprens a viure amb poques coses. Em vaig comprar un vaixell de 6 metres d’eslora amb què he fet la volta a Espanya tres cops.
La gran lliçó?
Quan em llevo em dic: “Serà un dia formidable”, després de vegades és una merda, però he comprovat que l’actitud ajuda a veure el dia bonic. Si estàs predisposat que no ho sigui, segur que no ho serà.
Quina ha estat la sorpresa quan va mostrar la seva vulnerabilitat en un llibre?
Descobrir que hi ha milers de persones com jo. En general som gent amb dubtes, amb moltes preguntes i amb poques respostes.
