L’1 de febrer del 1939, el termini límit anual que el reglament del Premi Nobel de la Pau marca per nominar candidats, el parlamentari suec Erik Brandt va retirar la candidatura d’Adolf Hitler. El socialdemòcrata l’havia nominat per protestar per la seva política racial i expansionista. Aleshores, el Führer havia endurit les lleis contra els jueus, annexionat Àustria, ocupat els Sudets i era a les portes d’envair Txecoslovàquia. En cas de no haver caigut malament la broma al Comitè noruec, Hitler podria haver obtingut el guardó just a l’inici de la Segona Guerra Mundial.
En el 1945, un exmembre del Comitè i exministre d’exteriors noruec, Halvdan Koth, va plantejar l’adequació de Ióssif Stalin per al premi pels seus esforços en acabar la contesa mundial. El 1948, un professor universitari txec, Wlasdislav Rieger, va nominar de nou el líder soviètic. L’ arxiu del Nobel de la Pau dona per a moltes hores de diversió. El jurista francès Gilbert Gidel i un grapat de lletrats alemanys van tenir la magnífica idea de suggerir Benito Mussolini el 1935. El feixisme s’hauria així gairebé elevat a religió. El tsar de Rússia, Nicolau II, va ser proposat per al guardó el 1901 pel seu “intent de limitar la militarització excessiva”. En cas d’haver-lo rebut, els milions de serfs que malvivien sota el seu jou ho haurien celebrat d’allò més. També van ser proposats Harry S. Truman (el mandatari nord-americà que va autoritzar el llançament de les bombes atòmiques) i Neville Chamberlain (el pacificador britànic de Hitler a Munic).
Hitler podria haver obtingut el guardó just a l’inici de la II Guerra Mundial
Nominar el Nobel de la Pau és cosa d’uns perfils professionals molt concrets, però n’hi ha prou amb tenir una ocurrència i escriure al Comitè per això. Els nostres estimats dictadors, Primo de Rivera i Francisco Franco, no van tenir el goig que algú fes el pas. En canvi, a Alfons XIII, per exemple, el van proposar el 1917, l’any d’una de les crisis polítiques i socioeconòmiques espanyoles contemporànies més importants, per la seva tasca humanitària durant la Primera Guerra Mundial, i el 1933, quan ja vivia exiliat.
En ocasions, unir un perfil com el de Barack Obama a la pau apareix com a disfuncional perquè es premia més el fum de l’esperança, que la tangibilitat dels fets. Hi ha guardonats, moltíssims, als quals amb prou feines es recorda. El britànic Philip Noel-Baker (1959), el belga George Pire (1958), el canadenc Lester Bowles Pearson (1957) i anys en què el premi no s’ha atorgat, 1939-1943, 1948, 1955-1956, entre d’altres. També hi ha figures que no el van obtenir, malgrat ser nominades en repetides ocasions. En el seu moment, no riguin, el Comitè va considerar que “no hi havia candidat adequat”. Va succeir amb Mahatma Gandhi i Pau Casals. Noms que encara avui venen a la ment quan es parla de pau. Tampoc no és casual. Els veritables creditors del guardó no participen del mercadeig polític per aconseguir-lo. Ni el necessiten, ni el demanen. Preguntat per això, el violoncel·lista català ho va deixar clar, “em resultaria penós fer-ho”.