Era el gener del 1939, el deliri nazi estava a punt d’empènyer Europa cap a una guerra infernal i a algú se li va ocórrer nominar Adolf Hitler per al premi Nobel de la Pau.
“Segons l’opinió de milions de persones, és qui es mereix més aquesta prestigiosa recompensa”, va escriure el promotor de la candidatura, el polític suec Erik Brandt. La proposta va provocar reaccions irades, i Brandt, significat antifeixista, va haver d’aclarir que no anava de debò. Amb la seva acció, va dir, volia qüestionar una altra candidatura d’aquell any: la del primer ministre britànic Neville Chamberlain, que fracassava en l’intent d’apaivagar Hitler. Per tant, la nominació del Führer va ser desestimada. Com la de molts d’altres. En aquella edició, el premi va quedar desert.
Obtenir la nominació és fàcil, però després cal passar el filtre del comitè, elegit pel Parlament noruec
L’anècdota il·lustra bé un dels aspectes més controvertits del Nobel de la Pau: que pràcticament qualsevol pot ser nominat al premi. Des de dictadors implacables (Ióssif Stalin va ser candidat al Nobel el 1945 i el 1948; Benito Mussolini, el 1935) fins a facilitadors de cops d’ Estat sagnants (Henry Kissinger, que va guanyar el 1973), la història del premi és farcida de noms dubtosos.
Així doncs, no és pas estrany que Donald Trump –que, a més de presumir d’haver posat fi a set guerres, ha aconseguit que Israel i Hamàs acordin part del seu pla de pau per a Gaza– pensi que té possibilitats d’obtenir aquest reconeixement, que des del 1901 es lliura a la persona o l’entitat que hagi fet més “per promoure la confraternitat entre les nacions, l’abolició o la reducció dels exèrcits permanents i l’establiment i la promoció de congressos de pau”.
Aspirar al Nobel de la Pau és fàcil perquè n’hi ha prou amb haver estat nominat per una de les moltes figures que, segons els estatuts del premi, disposen d’aquesta facultat: caps d’Estat i de Govern, parlamentaris, professors universitaris, directors d’instituts polítics, antics premiats... El ventall d’opcions és ampli, i per això Trump no ha tingut problemes per aconseguir suports –governs com els d’Israel, Ruanda i Cambodja n’han anunciat la nominació, com també diversos congressistes republicans–. Això sí: per a aquest any, només es valoren les candidatures que s’hi hagin presentat abans del 31 de gener. Un termini que pot anar en contra del republicà.
Més enllà de la màniga ampla en les nominacions, un altre aspecte del premi que es presta a la controvèrsia és el procés d’elecció del guanyador. El Nobel de la Pau no el decideix un jurat internacional ni un grup d’experts de renom: seguint les instruccions del fundador, el suec Alfred Nobel, el guardó l’atorga un comitè format per cinc persones seleccionades pel Parlament de Noruega. Amb un mandat de sis anys, els elegits han de reflectir la composició del Parlament. A diferència del que passava al principi, no són polítics en actiu, però sovint han fet carrera als partits del seu país.
El comitè actual és presidit per Jørgen Watne Frydnes, un activista proposat pel Partit Laborista, la formació socialdemòcrata que lidera el Govern noruec. La resta dels integrants són Gry Larsen, també vinculada al laborisme; Kristin Clemet, del Partit Conservador; Anne Enger, del Partit del Centre, i Asle Toje, del dretà Partit del Progrés.
El comitè es reuneix en una sala especial de l’ Institut Nobel, a Oslo. Asseguts al voltant d’una gran taula de fusta i envoltats dels retrats dels anteriors guanyadors del premi, els integrants revisen les candidatures que s’hi han presentat –aquest any, 338–.
La selecció inicial es fa entre el febrer i el març, quan s’elabora una primera llista de nominats, que els mesos següents és analitzada exhaustivament amb l’ajuda d’assessors externs, que emeten informes detallats de cada nom. Per elegir el guanyador, el comitè busca el consens, tot i que no se sap amb quina freqüència ho aconsegueix, ja que les actes es mantenen segellades al llarg de mig segle. En teoria, el comitè pren les decisions amb total llibertat. Els integrants estan subjectes a normes ètiques estrictes. Però això no significa que no puguin patir campanyes de pressió: el mateix Frydnes ha reconegut que aquest any el volum de missatges relacionats amb les candidatures “ha estat excepcionalment alt”.
El comitè es va reunir per última vegada dilluns, i avui, a les 11 hores, farà pública la decisió. El premi –una medalla d’or i prop d’un milió d’euros– es lliurarà en una gran cerimònia a l’Ajuntament d’Oslo el 10 de desembre, coincidint amb l’aniversari de la mort d’ Alfred Nobel. L’home que va fundar un guardó per la pau després d’haver-se fet d’or amb un invent que s’ha fet servir en incomptables guerres: la dinamita.
