Després de dos anys de guerra, les notícies sobre l’acord entre Israel i Hamàs per a la primera fase del pla de pau han estat rebudes amb alleujament i optimisme a tot el món. El pacte assolit ahir preveu que s’apliquin alguns dels 20 punts del pla que Donald Trump va anunciar fa una setmana, entre els quals la retirada de l’exèrcit israelià de la franja, l’entrada d’ajuda humanitària i l’intercanvi de presoners. Tot i això, les negociacions hauran de continuar per garantir una desescalada total del conflicte, i alguns dels apartats recollits al projecte del president dels Estats Units estan lluny de ser acceptats per les dues parts.
Tan sols unes hores després
de l’anunci del pla pactat entre Trump i Benjamin Netanyahu, el primer ministre israelià es va desmarcar d’alguns dels objectius i va contradir el document publicat per la Casa Blanca. En particular, Netanyahu es va oposar al penúltim dels punts, que fa referència a l’autodeterminació i la creació d’un Estat palestí. Malgrat que va aprovar l’acord en un primer moment, el primer ministre israelià té un enorme problema de política interna. Els socis més radicals del Govern que el manté en el poder i una part de la societat israeliana abominen la creació d’un Estat palestí.
L’Estat palestí és indigerible per a Netanyahu i el posa entre l’espasa i la paret
D’aquesta manera, un dels reptes més difícils dins aquest pla passa perquè Israel aprovi totes les concessions cap a Palestina que estan escrites dins del projecte de Trump. Això no és una cosa menor, ja que el projecte del nord-americà inclou punts com la llibertat de quedar-se a Gaza als gazians, la garantia de no tornar a ocupar la franja en el futur, l’amnistia per als membres de Hamàs o la futura autodeterminació i
creació d’un Estat palestí.
Per ministres ultrareligiosos com Itamar Ben-Gvir o Bezalel Smotrich, que en repetides ocasions han mostrat la voluntat d’expulsar els palestins de la franja i annexionar-la al territori israelià, aquests punts són inacceptables i, si els aprova, Netanyahu s’arrisca que els seus socis abandonin la coalició de govern. A més, la guerra ha servit a Netanyahu com a escut davant la justícia, evitant anar a declarar pels casos de corrupció que afronta, una immunitat que perdria sense l’estat d’emergència declarat per l’ofensiva a Gaza.
L’altra cara de la moneda és Hamàs, que s’enfronta a una incògnita encara sense resoldre en el pacte de pau de Trump: qui governarà Gaza després de la guerra. La milícia gihadista ja havia declarat anteriorment discrepàncies amb el disseny del futur de Gaza, indicant que només acceptarà cedir el poder a una renovada Autoritat Palestina, mentre que el pla original de la Casa Blanca situa Donald Trump al capdavant d’aquest
govern de transició. Hamàs també es nega a discutir l’exigència de lliurar les armes fins que no hi hagi la completa retirada de les tropes israelianes de Gaza.
Cal recordar que Israel va trencar l’últim alto el foc entre els dos bàndols al març, en ple Ramadà per als musulmans i en plenes negociacions per al lliurament d’ostatges israelians, perquè considerava que els islamistes estaven
incomplint l’acord. Aquest intercanvi és l’última carta de Hamàs per exercir pressió sobre el
Govern de Netanyahu, i res no els garanteix que una vegada es desprenguin dels ostatges l’ofensiva israeliana pugui continuar, cosa que dinamitaria qualsevol possible acord de pau i acabaria arrasant la franja de Gaza.