Altruistes des del més-enllà, solidaris pòstums o simplement bones persones fins i tot després d’haver mort. Mercè Alavedra, infermera jubilada, i Jan Willem de Haan, advocat en exercici, formen part d’aquest generós club. Tots dos han fet testament solidari, una pràctica a què cada dia s’afegeixen més persones. Deixen en herència béns i diners a oenagés sense ànim de lucre.
Només a Catalunya aquestes organitzacions no governamentals van rebre l’any passat 13 milions d’euros (48 a tot Espanya) aportats amb aquests testaments. A Catalunya les peticions d’informació s’han disparat un 41% l’últim any (un 48% a Espanya) i la decisió ferma de fer un d’aquests testaments s’ha incrementat a tot el país, en aquest període, un 54%.
La Mercè i en Jan narren la seva experiència: “Donar a una causa, després de morir, és anar-se’n amb principis”
Cada cas és un món, però sí que hi ha un perfil repetit entre els donants: “dona (54%) d’entre 50 i 70 anys i resident a Barcelona, Madrid, València, Alacant, Sevilla, Bizkaia o les Balears”, revela Leyre Ayastuy, coordinadora de la plataforma Fes Testament Solidari.
Què va portar la Mercè i en Jan a fer aquest pas? Respon la primera. Té 68 anys, és infermera jubilada i viu a Vacarisses. La Mercè és soltera, no té germans, els seus pares ja han mort i no ha tingut fills. Quan va descobrir que podia fer un testament solidari “em vaig treure un gran pes de sobre”, confessa.
Aquesta dona no ha oblidat el que va passar amb la casa dels seus avis amb el repartiment de béns, quan aquests van morir. Sobren aquí els detalls. La Mercè no inclou al testament familiars –“a ells no els falta de res en aquests moments”, afirma– i ha repartit l’herència entre dos beneficiaris: Acnur i WWF/Adena.
La història de Jan Willem és diferent. Aquest advocat d’origen holandès amb despatx a Barcelona està casat i té una filla. La seva família sí que és al seu testament, però també ha inclòs en les últimes voluntats l’oenagé WWF, en la qual milita i que ajuda econòmicament des de petit. Vol que rebi, quan mori, part dels seus diners.
Al final els motius de la Mercè i en Jan tenen, amb les seves particularitats, un mateix fons. L’últim considera “molt lògic” deixar la seva empremta, un cop mort, en una causa –en aquest cas la defensa de la natura i el medi ambient– en què ha militat tota la vida. “Donar a la causa en què has militat després de morir és anar-se’n d’aquest món amb principis”, recalca aquest lletrat.
El que també busca la Mercè, donant-ho tot a aquestes organitzacions, “és continuar ajudant persones [en el cas de l’Acnur] i protegint animals [amb Adena]” com ha fet amb les seves donacions els últims anys. Com que en aquest cas hi ha propietats (cases i pisos), té clar que aquestes oenagés les vendran. I això ja li sembla bé. “Dormo més tranquil·la si sé que aquests diners es destinaran a causes justes, que no pas dubtant sobre qui es repartirà, una vegada jo mori, aquests béns o què en serà”. El testament solidari s’ha convertit especialment en una sortida per a les persones que no tenen hereus directes o no els volen repartir els béns o diners. Tot i que també són moltes i molts els testadors que divideixen entre família i oenagés.
La Mercè i en Jan van narrar ahir la seva experiència en un acte celebrat a CaixaForum Barcelona, conduït per la periodista Elisabeth López, per resoldre dubtes i desmuntar mites sobre el testament solidari. Leyre Ayastuy, coordinadora d’aquesta plataforma, afirma que les persones que recorren a aquesta fórmula “ho tenen tot molt clar i estan molt conscienciats”. Però això no impedeix que sempre se’ls aconselli “posar-se en contacte, abans de firmar el testament, amb les oenagés que heretaran”. Aquest pas ajuda a deixar les coses clares. “No es pot donar –afegeix Leyre– per a una millora o ajuda concreta; les persones saben que els seus béns o diners aniran a parar a la caixa comuna”.
Aquest testament pot ser revocat, com tots, en qualsevol moment. Per la Mercè, la tranquil·litat trobada firmant un d’aquests documents se suma al fet “que mentre visqui no em privaré de res; aquestes oenagés tindran el que em quedi”. Ella ha començat a donar coses en vida i amb objectes més sentimentals, com el seu piano, ja té escrit que se’l quedi la seva professora de música. En Jan defensa que “una herència sempre és un regal, no un dret ni obligació”, així que ningú no hauria de molestar-se si en un testament no va tot a la família. Ell només cerca que la causa altruista en què milita el sobrevisqui. Això sí, aconsella, com a advocat, “deixar-ho tot ben lligat”.
