Aquella matinada del 30 de maig del 2013 Mario Biondo no estava sol. El 2022, la justícia italiana va tancar nou anys d’investigació i va resoldre que la hipòtesi de l’homicidi era la causa més probable de la seva mort. Tant temps després, assenyalava la Procura de Palerm, resultava impossible determinar la identitat dels autors. A instàncies d’un recurs interposat per Vosseler Abogados en nom de la família, l’ Audiència Provincial de Madrid ha admès al final que el suïcidi no és l’única explicació per al trist final del llavors marit de Raquel Sánchez Silva. Però no pot obrir un cas perquè ja va ser tancat a Itàlia. Tot i això, amb aquest baló d’oxigen, els Biondo van a totes: preparen un incident de nul·litat per provar d’obrir el cas a Espanya amb el Constitucional i la justícia europea en l’horitzó a mitjà termini. Parlem amb Santina D’Alessandro i Pippo Biondo, pares de Mario amb Leire López, lletrada de Vosseler Abogados.
La lluita de la família
Els Biondo es van arruïnar pagant pèrits, advocats i traductors
Alimenteu esperances de saber a la fi qui va matar Mario?
Les proves que podrien haver-se obtingut en la immediatesa dels fets no es van investigar i el pas del temps ha impedit que el tribunal italià pogués obtenir-les. Vam posar una denúncia per investigar certes persones properes a Mario: així que va morir, van esborrar 996 gigues de contingut del seu portàtil, ordinador que va ser espiat mes i mig després de la seva mort. Volem que s’investiguin les persones que tenien accés al portàtil, les seves trucades, connexions de WhatsApp, registres d’accés a internet... Tot el que vam demanar al seu dia i ens va ser denegat.
Què hi havia al seu portàtil?
No ho sabem, però la pericial informàtica dels carrabiners és claríssima: va desaparèixer una ingent quantitat de dades. Quan vam arribar a Madrid després de la terrible notícia i mentre acompanyàvem el trasllat del cos del meu fill a l’ Institut Anatòmic Forense, algú va accedir al seu portàtil i hi va canviar la contrasenya.
Anem a les autòpsies. Tot i que l’informe del forense espanyol va ser reprovat pels seus col·legues italians, els seus propis resultats no van poder concloure que l’homicidi era l’única explicació possible.
El diagnòstic erroni inicial va causar una cosa semblant al telèfon espatllat: el professor Proccacianti, que va fer la segona després de la seva exhumació, no va ser concloent. La següent la va realitzar un pèrit oficial dels jutjats de Palerm, no contractat per nosaltres, que no va utilitzar el material de Proccacianti, sinó que va manar extreure nou material biològic dels seus òrgans: estómac, vísceres, cervell... Doncs bé, la part temporal esquerra del cervell, on les fotos mostren un gran hematoma, no hi era. Havia desaparegut.
“Va ser un desgraciat accident, Mario volia viure”, va dir la seva vídua en un tuit. Allà va néixer la hipòtesi que va morir en un joc d’autosatisfacció eròtica.
Però el meu fill estava vestit, no nu, no hi havia mocadors de paper al seu voltant ni restes de... És absurd. El seu cos va ser col·locat per simular un penjament. I és inexplicable que la investigació considerés un penjament: el seu cos era rígid, amb els talons recolzats a terra i el cap recolzat en la pashmina de seda.
Quins testimonis apunten a la hipòtesi que Mario no estigués sol aquella nit?
Una veïna del replà va afirmar que aquella nit, cap a les dotze i escaig, va sentir gemecs a casa del meu fill, però no els que faria una parella fent l’amor.
Vau anar a Espanya dues vegades per provar de reconstruir aquella nit, i amb ajuda d’un criminòleg espanyol vau comprovar que aquell “informe” no encaixava.
Sí, vam calcular quant hauria trigat Mario a sortir de casa, agafar la moto, treure diners d’un caixer, anar a un club, pagar les consumicions i tornar a casa. Era fàcticament impossible. Algú va inventar aquella nit per tacar la memòria del nostre fill.
Dies després de la seva mort, un informe presumptament policial va ser filtrat a la premsa: Mario es drogava, bevia, anava a clubs d’alternar... Aquell informe va ser fabricat. Per què es va voler tacar la imatge de Mario?
Per amagar i distreure la gent que allò va ser un assassinat. Convenia dir que el meu fill era un drogoaddicte, que tenia problemes, que discutia amb la seva dona... Que era qüestió de temps que acabés malament. Tot i això, en la tercera i última autòpsia sobre el cos de Mario, l’anàlisi dels seus cabells va demostrar que no era consumidor habitual d’alcohol ni drogues. El jutge italià Nicola Aiello ho va deixar ben clar a la sentència del 2022.
Quina ha estat fins ara la col·laboració de la justícia espanyola?
Nul·la. Dotze anys després, no hem rebut el total de les fotos de l’atestat policial i de l’autòpsia de Mario malgrat els requeriments de la Procura de Palerm.
Us heu sentit sols en aquesta lluita?
Sempre. A la seva vídua no li va interessar mai saber què li va passar a Mario. No sabem per què però ella va girar full. De fet, el funeral del meu fill va ser
costejat amb els seus propis estalvis.
