El preu de la glòria

Res no podria ser més ofensiu que considerar una obra literària com un constructe difícil. I tot i això el freqüent dictamen se cita com una sentència inscrita en una làpida sepulcral. Com si la intel·ligència estètica de l’autor s’hagués de sotmetre a la indolència, mandra i avorriment d’un lector desemparat que erra buscant alleujament i consol.

El que vam celebrar en l’obra de László Krasznahorkai, quan l’any passat li vam entregar el premi Formentor de les Lletres, va ser precisament el geni que batega a les seves novel·les: la poderosa imaginació que revela els mons encoberts, les esferes desapercebudes i l’ alè seminal que expandeix les dimensions inèdites de la realitat. Que ningú no confongui la imaginació creadora amb la ludopatia de la il·lusió.

“La seva poderosa imaginació revelaels mons encoberts,les esferes desapercebudes”

La ficció novel·lesca con­cebuda per l’emancipada imaginació literària de László Krasznahorkai es nega a re­duir la condició humana a la seva caricatura funcionalista i desplega la complexitat inèdita d’una existència justament intuïda, temptejada i prevista. L’autor hongarès actua, opera, com l’orfebre dels mons latents, els que reverberen al paisatge renovat per la ment imaginal. Podem reconèixer en l’obra de László els mèrits que atribuïm al que anomenem la novel·la revisitada, és a dir: dona forma narrativa a una tremolosa premonició, una sibil·lina consciència, una estranya intel·ligència.

La saturada producció d’artificis culturals, fabricats per al consum d’una multitud addicta a l’inclement assortiment de la novetat, a les inesgotables primícies païdes segons el model gàstric de la bulímia, condueix al col·lapse cognitiu un confós i extenuat públic. L’obra de László es desfà de semblant farcell i prolonga els orígens de la tradició novel·lesca. En comptes de reiterar els recursos narratius de l’angoixa sentimental i consolar la distròfia vital de l’home desposseït, la novel·la revisi­tada per László fa lliscar una inquietant sospita i transporta el lector molt més enllà dels límits sentenciats per les convencions industrials de la cultura.

L’epopeia literària de László penetra les ofuscades dimen­sions de la realitat i emprèn la missió que va oblidar la novel·la contemporània: la de renovar la primitiva vastitud del món.

Si algun lector potser volgués saber quin llibre de László li convé començar a llegir caldrà recomanar-li no elegir. Els seus títols configuren una única obra i és en tal complexitat en què s’ha de submergir. Sense esperar res a canvi.

El personatge que veiem parlar en Ha llegado Isaías , està recolzat a la barra d’un bar, una mica ebri i agitat. Korin explica al desconegut que fuma impertèrrit assegut al seu tamboret de quina manera va tenir lloc un canvi decisiu en la història universal. Es pregunta Korin, com parlant per si mateix, per què es va extingir la noblesa al món i on van anar a parar els nobles, els excelsos i magnífics. Un dels misteris més singulars de la història humana, va dir, va ser l’aparició i desaparició de la noblesa en la història. El que ens va conduir a aquesta situació, va afegir, és el poder irresistible de la raó i va ser la tempesta desencadenada per la raó el que va escombrar tot allò en què fins aleshores s’havia basat el món. El gir tràgic del nostre món, va continuar dient Korin, no es deu a forces sobrenaturals ni tampoc a judicis divins, sinó a un conglomerat incomparablement repugnant d’homes. La Il·lustració va sorgir com una força fantasmagòrica i va fer comprendre de cop als homes que no existien ni déu ni els homes, i és d’aquesta manera com ens vam acabar esllanguint en un món on “el preu de la glòria només pot ser la infàmia”.

En l’obra de László es desplega l’ondulant perífrasi d’una el·líptica circumval·lació, una paràbola literària que arrela en plans narratius encavalcats, inclosos per la simultaneïtat del pensament analògic. Les ressonàncies, concordances i també les simetries que recorren la seva escriptura formen la singular geografia d’un heroi revisitat. La memòria d’un món impregnat per la tènue atmosfera de la seva onírica penombra.

La totalitat que inclou l’obra de László, la seva enigmàtica composició, la immensitat existencial de la consciència, la majestuosa magnitud del sublimat pel llenguatge, la su­pèrbia engalanada per l’escriptura, pertanyen a l’expectativa literària que ell ha revisitat i renovat en aquest moment de fractura, col·lisió i confusió del tenebrós tedi vital. La litera­tura de László conjura el miasma de l’esbocinat relat contemporani i confirma el vati­cini d’ Adorno: “La injustícia que comet tot art agradable, i en especial el del pur entre­teniment, va contra els morts, contra el dolor acumulat i sense paraula”.