El debat de política general al Parlament aquesta setmana ha tingut la virtut de posar al centre de les necessitats que afronta el país la de l’augment en l’oferta d’habitatges. Específicament, el president Illa va destacar la voluntat d’acordar amb el sector privat un ambiciós programa de construcció que n’hauria d’afegir més de 200.000 els pròxims anys. No serà fàcil. Perquè les raons de les dificultats de l’oferta són moltes: elevats costos de producció, dificultats de mà d’obra especialitzada, poc sòl disponible i normatives urbanístiques dissenyades per a un país que ja no tenim. Una situació que situa la mitjana anual d’habitatges iniciats a Catalunya l’última dècada (incloent-hi els de protecció oficial) en escassament 15.000. Sigui quina sigui la possibilitat real de construir el volum que es proposa, la veritat és que hora era que es reconegués el principal problema que afronta l’habitatge: l’asimetria entre una forta, i creixent, demanda i el d’una oferta que no aconsegueix seguir aquesta dinàmica.
Aquesta és la raó fonamental del desajust: entre el 2018 i el 2024, Catalunya ha augmentat la seva població més de mig milió d’habitants, a raó d’uns 75.000/any. I encara n’hi ha més. Aproximadament el 100% d’aquest augment prové de nous immigrants que s’han incorporat al país atrets per la forta empenta del nostre mercat de treball. A més, la distribució d’aquesta nova població al territori no és aleatòria: la immigració, i els augments de població, tendeix a concentrar-se en àmbits molt específics i sectors econòmics determinats, com són els de l’àrea de Barcelona i algunes zones de Girona i Lleida.
La crisi de l’habitatge només es pot solucionar amb més oferta
Això vol dir que aquest enorme augment poblacional s’ha dirigit, en una part difícil de mesurar però incontrovertible, cap al mercat de lloguer, elevant els seus preus i indirectament estimulant la compra per destinar-la al lloguer. En tot cas, preus a l’alça tant en un com en l’altre segment del mercat de l’habitatge i, per això, creixents dificultats d’accessibilitat. A més, la situació actual no és, en absolut, estable: per poc que el creixement econòmic es mantingui, i atesa la jubilació dels baby boomers la pròxima dècada, la població pot situar-se en els 9/9,5 milions entre el 2035 i el 2040, en línia de la Catalunya dels deu milions.
La solució dels desajustos al mercat de l’habitatge requereix temps. Però en particular un diagnòstic consensuat de quines són les arrels dels seus problemes. Hi ha els qui esperen que se solucionin amb més regulacions, algunes de les quals són necessàries de ben segur; però el desajust oferta-demanda només pot solucionar-se amb més construcció d’habitatge o mobilització de part dels que hi ha. Agradi més o menys, contenir preus i millorar l’accessibilitat requereix un poderós xoc de demanda.