Emmanuel Macron es va replegar sobre si mateix, en una espècie d’enroc polític, i va tornar a nomenar ahir Sébastien Lecornu primer ministre, només cinc dies després que el seu fidel col·laborador presentés la dimissió. La decisió del president francès va arribar al final d’una jornada d’alta tensió –i sensació de caos– en la qual es van evidenciar les grans diferències entre els partits, inclosos els del bloc macronista, que no volien repetir la carta de Lecornu. Res no garanteix la supervivència del nou govern, que bona part de l’oposició vol tombar com més aviat millor.
El president francès volia evitar tant sí com no la dissolució de l’ Assemblea Nacional i la convocatòria de noves eleccions legislatives, davant el temor que el bloqueig actual s’aguditzi encara més i faci perillar l’aprovació dels pressupostos. Macron també creia que hi havia una majoria entre els partits partidària d’evitar tornar a les urnes, però el problema és que les prioritats d’uns i altres són molt diferents.
L’extrema dreta de Le Pen, exclosa d’una reunió dels partits a l’Elisi, puja en les enquestes
Sébastien Lecornu va dimitir dilluns, 14 hores després d’haver format el Gabinet. Entre les mateixes files macronistes va sorgir una rebel·lió perquè consideraven que tornar a nomenar Lecornu donava un molt mal senyal de continuisme. Finalment, Macron va imposar la seva voluntat.
Hores abans del previst nomenament, mentre es produïa una trobada a l’ Elisi entre Macron i els líders dels partits –excepte Reagrupament Nacional ( RN, extrema dreta) i La França Insubmisa ( LFI, esquerra radical)– per consultar-los, Le Pen era a Le Mans per participar en un acte de solidaritat amb bombers. La líder de l’extrema dreta va qualificar la reunió de París d’“espectacle deplorable”, pròpia de “mercaders de catifes” . “Em pregunto sobre la funció presidencial”, va dir.
Els líders d’esquerra que van anar a l’ Elisi en van sortir molt decebuts per l’actitud poc receptiva de Macron, la seva rigidesa i la vaguetat d’algunes de les seves posicions. “No ens ha dit res”, va resumir el cap del grup parlamentari socialista, Boris Vallaud. “No hi ha hagut respostes”, va lamentar la secretària general dels ecologistes, Marine Tondelier, que va admetre que estaven “estupefactes” per la negativa de Macron –en contra de les especulacions que havia alimentat el mateix Elisi– a
nomenar un primer ministre d’esquerres. “Això acabarà molt malament”, va predir, en al·lu-sió a una arribada al poder de l’extrema dreta si hi ha comicis.
Pel primer secretari del Partit Socialista (PS), Olivier Faure, el nom del qual havia circulat insistentment durant els últims dies com a possible primer ministre, el que s’ha viscut durant aquesta setmana ha posat en escena la forta divisió del camp macronista, en què alguns dels líders han perdut la confiança en el president de la República –l’ex primer ministre Gabriel Attal va reconèixer que ja no entenia les seves decisions– i fins i tot un altre expremier, Édouard Philippe (al capdavant del govern durant els primers tres anys del mandat de Macron), va aconsellar al cap d’Estat que dimitís, un cop s’aprovin els pressupostos del 2026, per desfer el nus gordià d’una crisi que paralitza el país des de fa un any i mig. Ahir a la nit es va saber que Philippe va amenaçar de no participar en el pròxim govern ni donar-li suport.
Les concessions que pel que sembla Macron ha fet a l’esquerra, com un retard en l’aplicació de la reforma de les pensions del 2023 –que va elevar de 62 a 64 anys l’edat de jubilació–, es consideren massa tímides. Una altra de les qüestions que hi ha sobre la taula és la renúncia per part del pròxim govern de l’ús de l’article 49-3 de la Constitució, que permet aprovar per decret els pressupostos o altres lleis importants. És, per tant, una promesa de mantenir un esperit de concertació.
Cap membre de la dreta no va fer declaracions a la premsa després de veure’s amb el president. Els Republicans ( LR, dreta tradicional) haurien deixat clar que no acceptaven un primer ministre d’esquerres. La cadena LCI va citar el president de LR i ministre de l’Interior sortint, Bruno Retailleau, amb aquesta frase lapidària als seus: “La base comuna ha mort”. Es referia a la coalició forçada amb els macronistes.
Per LR, la situació és en efecte molt complexa i carregada de riscos. Hi ha divisió d’opinions sobre la seva participació en el pròxim govern. Una part de la seva ànima els demana responsabilitat al servei del país en aquesta conjuntura tan delicada. És el que han fet des de fa un any, malgrat les reticències. D’altres consideren que, pensant en el futur i una inevitable tornada a les urnes, han de deixar de comportar-se com una crossa per a un Macron condemnat irremeiablement a enfonsar-se com el Titanic .
L’última crisi ha augmentat encara més les expectatives electorals del partit de Le Pen. Segons un sondeig de l’institut Ifop encarregat pel diari Le Figaro i les cadenes LCI i Sud Radio, RN obtindria fins al 36% de vots, per sobre de la coalició d’esquerres, el Nou Front Popular ( NFP) –en cas que es mantingués unit–, que aconseguiria fins al 27% dels sufragis. El bloc macronista arribaria al 13% i LR a l’11%.
Més enllà del pes dels partits i de l’ascens imparable de l’extrema dreta, una de les realitats a llarg termini que destaquen tots els analistes és la crisi molt profunda del sistema de govern de la V República que va dissenyar el general Charles de Gaulle el 1958, basat en uns poders molt amplis del president. Tampoc no hi ha la certesa que una reforma del sistema electoral cap a un mètode proporcional aportaria més estabilitat, tenint en compte la fragmentació.
