Diu Enrique Arnaldo (Madrid, 1957) que la seva feina com a jurista és vocacional, però no el diverteix, i en canvi ha gaudit reunint citacions per al seu últim llibre, El deporte en la literatura ( Espasa). Enquadrat al bloc conservador del Tribunal Constitucional, el magistrat parla en aquesta entrevista de futbol i dels seus partits de pàdel i golf, però també de la llei d’Amnistia i de les complexes relacions entre jutges i polítics.
Independència judicial
Cal resoldre amb criteri jurídic, però un jutge apolític pot ser més manipulable”
Explica al llibre que la idea se li va ocórrer durant la pandèmia.
Tenia més temps i jo no veig la televisió, només pel·lícules i futbol. Cada un té la seva manera d’invertir el temps, i en concentrar més la lectura vaig veure que novel·listes diversos tenien una opinió de l’esport, uns perquè havien començat a practicar-ne, d’altres perquè n’eren espectadors, d’altres perquè era la seva manera d’expressar-se.
Les sentències no li permeten gaire creació literària, esclar.
La feina no entreté, pot ser vocacional, però no em diverteix i amb aquest llibre he gaudit.
Li agrada el futbol, però hijuga?
Ja no tinc físic per a això. En una determinada edat els homes busquem esports més temperats, com el tennis, o el pàdel, o el golf. Per mi l’esport és pur delit, exercici. Si dones un bon cop en el golf estàs satisfet, però no necessito guanyar el senyor del costat.
I per què escriu de literatura i esport i no de l’estat de la justícia, com el jutge Marchena?
Marchena és un gran amic. Ell escriu amb el coneixement, però des d’una certa talaia, evita temes propers que ell ha jutjat. És un llibre bastant institucional. Jo prefereixo reservar-me per quan surti, si és que m’hi veig capaç.
Creu que hi ha jutges estrella?
Hi ha hagut estrelles rutilants que han augmentat a través de la justícia, però per fortuna els jutges avui fugen del focus mediàtic, en general. Una altra cosa és que els casos tinguin focus mediàtic.
Es diu que els jutges només parlen per les seves resolucions, però alguns són com estrelles del rock.
Hi ha a qui li agrada utilitzar les xarxes socials, els tuits. Jo prefereixo marcar una certa distància, sobretot respecte als casos més propers a la vida política. Un jutge s’ha de mantenir en el màxim grau de neutralitat.
Però un jutge té ideologia.
Esclar, el jutge no viu en una gàbia de vidre. Si no tingués idees, no podria exercir la seva funció. El jutge apolític o aideològic és més perillós, crec, perquè pot ser més manipulable. El que diem és que la justícia consisteix a resoldre casos d’acord amb el criteri jurídic, no amb la teva ideologia. En el cas del jutge constitucional encara és més necessari perquè jutges l’activitat política, del legislador o d’altres poders. La papereta electoral, per dir-ho així, s’ha de quedar a la porta del tribunal, no entrar-hi.
I quina és la seva ideologia?
Un bon amic, que és un home d’esquerres, em diu que soc lliurepensador. És una expressió que m’agrada. Soc una persona liberal, moderada. No m’agrada l’expressió conservador que em posen els periodistes.
Com veu que des d’àmbits polítics es qüestionin els jutges?
Molt malament. Els polítics no poden pretendre que els jutges dictin les resolucions que volen. Als polítics se’ls ha d’exigir contenció, fan un gran mal a la separació de poders.
Es critiquen determinats jutges per intentar fer política.
Bé, els jutges interpreten de la manera que interpreten. Nosaltres diem una cosa, al Tribunal Constitucional, totes les persones tenen dret a la tutela judicial efectiva, al principi de presumpció d’innocència. Garantim que la resolució judicial no sigui arbitrària i que no incorri en un error patent, que no sigui un disbarat, però no garantim l’encert judicial.
Es diu que el Constitucional està contaminat políticament.
La designació dels jutges és dels òrgans polítics, però la independència és una cosa molt personal. Pots establir criteris, garanties d’independència, però al final és una cosa íntima de cada jutge.
Però és que sovint les posicions coincideixen amb els blocs.
Sí. Passa també en la doctrina. Però mentre que un té una samarreta en el futbol, i si no en tens és que no vius el futbol com s’ha de viure, les samarretes en el jurisdiccional s’haurien d’evitar.
Al juny el TC va declararconstitucional la llei d’ Amnistia, vostè s’hi va oposar. Li sembla normal que una llei sigui constitucional o no segons la composició del tribunal?
Els tribunals són ens dinàmics, és lògic que canviïn de criteri. Sobre l’amnistia, hi ha dues visions al tribunal. L’una diu que no està prohibida a la Constitució, i l’altra, a la qual estic adscrit, que entén que en el debat constituent es va excloure expressament. No hi cap, a la Constitució. Però jo m’aproximo al tema des del punt de vista constitucional, això és molt important. No puc entrar en quina és la millor solució política, això a mi tant m’hauria de fer, no ho sé ni m’importa.
El president del TC, Conde-Pumpido, diu que Espanya no serà l’únic país d’Europa que no pugui aprovar una amnistia.
Jo entenc que el Congrés podria aprovar una amnistia sempre que la Constitució ho hagués previst.
Com creu que està dirigint el tribunal Conde-Pumpido?
Jo diria que és una presidència forta. Hi ha dos models en el dret comparat, la presidència feble, compartida, i la forta, que exerceix totes les competències que la llei li atribueix.
Ben aviat toca renovar un terç del TC, creu possible un acord polític o hi haurà bloqueig?
La història ens diu que no es compleix mai el termini i en moments de convulsió política encara és més difícil que es compleixi.
