“Si tu portes el teu gos a l’escola, puc portar-hi el meu jo també?”. La Lucy, una gosseta jack russell terrier de dos anys, és la nova alumna de l’escola Pare Manyanet de Barcelona. La Lucy és un gos d’alerta, entrenat per detectar quan la seva propietària, l’Olivia, una nena de 12 anys, pateix un desequilibri de glucosa. “Me n’avisa 10 o 20 minuts abans que ho detecti el sensor de glucosa”, assenyala la nena. Un temps preciós que li permet prendre algun aliment o aigua per tornar a estabilitzar-se.
La Lucy és un cas pioner a Catalunya: només al maig un decret del Ministeri de Drets Socials va permetre que aquests animals poguessin accedir sense restriccions als centres educatius i a tots els espais públics.
La Lucy és un dels 250 gossos entrenats per Canem, una associació pionera en alertes per a emergències mèdiques
“Quan ho vam anunciar al claustre, alguns professors ens preguntaven: ‘ Però a classe? El gos serà a la classe?’”, explica Xavier Alsina, coordinador pedagògic de l’escola. Per la petició de la família, la direcció va plantejar una consulta a la conselleria d’Educació. “No ens van posar problemes, perquè ara la llei és clara i els gossos d’alerta i els pigalls poden entrar en qualsevol espai públic”.
La gosseta, a més, ha superat les millors expectatives. La Maribel, professora de llengua castellana i tutora de la classe, assenyala que, “ja començat el curs, alguns professors em preguntaven: ‘Quan arriba el gos?’. Però ja era a classe i no se n’havien adonat!”.
L’Olivia explica que la Lucy es queda tranquil·la, al seu costat, a la seva cistella de transport, oberta. “Es passa totes les classes fent la migdiada”, diu rient amb una certa enveja. Els avisos, a més, amb prou feines es noten. “Es rasca el nas, o somiqueja, o fa com un gemec. Només una vegada va fer un lladruc, però només un de sol”, explica la nena.
Després de cada avís, la Lucy rep el seu premi: una llaminadura. “Hi ha dies que m’avisa només una vegada. I d’altres en què tinc pujades i baixades tot el dia”. L’estrès no hi ajuda, i la Lucy va haver d’intervenir diverses vegades durant el primer examen de matemàtiques. “L’he penjat a la nevera de record”, explica.
Un cop és a casa, quan es treu el peto de gos d’alerta, la Lucy canvia de cara i és juganera i moguda com qualsevol gos. “ Corre amb les seves joguines, salta, borda si truquen al timbre o quan veu un ocellet a la finestra”, explica la nena.
L’Olivia tenia cinc anys quan li van diagnosticar la diabetis i “mentre estava ingressada a l’hospital vaig llegir en una revista que existien aquests gossos d’alerta”, explica la Natalia, la mare. “Ens encanten els animals, de manera que vam decidir que, quan ens ho poguéssim permetre, intentaríem aconseguir-ne un”.
La Lucy és un dels 250 gossos que ha entrenat Canem, associació pionera en la preparació de gossos d’alerta mèdica per a la diabetis 1 i per a l’epilèpsia. “La van començar a entrenar amb només dos mesos i mig, i durant més de vuit mesos”, explica la Natalia. Seleccionen els animals per la seva sensibilitat per detectar olors que tenen lloc pels canvis químics que té l’organisme abans d’una crisi. Els seus experts van entrevistar la nena per saber com era i com era la seva vida. “Busquen un animal que es vinculi bé amb la persona a qui ha de protegir”, diu la Natalia.
L’escollida va ser la Lucy. “Ens van enviar les primeres fotos”, diu la nena. “I després ens n’anaven enviant més mentre feia l’entrenament. I jo sempre en volia més. Fins que ens van dir el dia que podíem anar a recollir-la a Saragossa. Comptava els dies!”.
Al principi, la Lucy s’estava a casa mentre l’Olivia anava a l’escola i es tornaven a retrobar durant les extraescolars. “Des de casa, la gossa olorava l’ Olivia a l’escola i m’avisava dels canvis de glucosa: l’app del sensor que porto al mòbil després els confirmava. De manera que li enviava missatges o li trucava per advertir-la”.
Tot i que des del primer moment van voler que la Lucy acompanyés la nena a l’escola, no estaven gaire segurs de “com es comportaria i reaccionaria la gosseta”, reconeix la Natalia. A més, per a una nena tenir un gos al seu costat tot el dia, i preocupar-se de la seva alimentació, els seus passejos i les seves defecacions, és una responsabilitat i “volíem que l’Olivia fos més madura per assumir-la”.
Després de gairebé un mes d’escola, la Lucy, sempre tranquil·la, continua fent enrenou als passadissos del casalot de la travessera de les Corts. “Moltes vegades se m’acosten nens que no conec i em pregunten si poden tocar-la”, explica resignada l’Olivia. “L’altre dia un em va dir: ‘De manera que tenir un gos és bo per no posar-se malalt? Podries parlar-ne amb la meva mare i convèncer-la perquè me’n compri un?’”.
